El procés estatutari ha deixat clar que el contingut de l’Estatut d’autonomia de Catalunya el determinen el PP i el PSOE al Tribunal Constitucional. La seva sentència fixarà definitivament què hi cap i què no hi cap a la Constitució espanyola i què és autonomia en el present règim. A hores d’ara ja és evident que combinarà les tesis socialistes, plasmades en les al·legacions de l’advocat de l’Estat en nom del Govern espanyol, i les tesis populars per assolir una sentència per unanimitat del present Tribunal Constitucional: nul·litats concretes d’articles a petició del PP i declaració dels articles no anul·lats de subordinació de l’Estatut a la legislació que lliurement en facin les Corts i Govern espanyols, que és la posició comuna de PP i PSOE. La sentència serà per unanimitat o poc menys, amb vots provinents del PSOE i del PP, i combinarà anul·lacions d’articles (posició PP: v. recurs) i declaracions, en tota la resta, de manca d’eficàcia i d’obligatorietat: l’Estatut està subordinat a la normativa espanyola i les Corts i el Govern espanyols no estan obligats a legislar en compliment del seu contingut [Més:](posició PSOE: v. al·legacions Advocat de l’Estat: “la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado”). La sentència tancarà el sistema, i el tancarà per sempre; ja no és possible una nova reforma estatutària que superi els límits que ara s’imposaran. És la culminació d’un segle i mig de catalanisme, que acaba en un règim de descentralització administrativa.
I. Com que l’Estatut no hi cap a la Constitució, es poden fer dues coses:
A. Reforma constitucional:
1. Constitució espanyola. Calen 234 diputats, elegir un nou Congrés, elegir de nou 234 diputats, i fer referèndum a l’Estat. No és assolible.
2. Constitució catalana. Cal que el Govern i el Parlament catalans elegits amb una majoria independentista promoguin i declarin la independència, per via referendària o parlamentària. No és la situació actual.
B. Sense reforma constitucional, represa dels continguts estatutaris anul•lats o interpretats, o dels de l’Estatut del 30 de setembre.
1. Nou Estatut. No és possible perquè ja s’ha pronunciat el Tribunal Constitucional.
2. Reforma de les lleis espanyoles. Cal majoria al Congrés, absoluta o relativa. És reversible fàcilment.
3. Article 150.2 de la Constitució espanyola. Només hi cap per competències concretes i necessita 176 diputats al Congrés. És reversible amb dificultats.
No tots els continguts estatutaris seran recuperables per a 2 i 3 (caldrà llegir la sentència), però si que ho seran tots els competencials i fins i tot part dels conceptuals: com que el Tribunal Constitucional dirà que l’Estatut no és aplicable mentre la legislació espanyola no reculli el seu contingut i que no està obligada a fer-ho, el fet de reformar les lleis espanyoles permet recuperar continguts estatutaris. També ho és delegar a la Generalitat a través de l’article 150.2 de la Constitució allò que el Tribunal Constitucional declari que és competència de l’Estat. Això no obstant, no es pot recuperar tot sense reformar la Constitució espanyola: per exemple, anul•lar algunes de les afirmacions de la sentència encara no publicada (com ara que només hi ha una nació i un poble sobirà, l’espanyol, i que els poders de la Generalitat emanen de la Constitució, i no del poble de Catalunya).
II. Reaccions possibles. Referèndum.
Les reaccions institucionals i les populars a la sentència no poden limitar-se a la protesta i a la declaració de rebuig; cal obrir perspectives d’acció política que responguin a la pregunta “i ara, què?”, perquè l’Estatut vigent serà, fem el que fem els catalans, el que surti del Tribunal Constitucional que nomenen els espanyols. És probable que la reacció popular sigui de reclamació d’Estat propi i d’independència, i segur que tant alguns partits com les entitats plantejaran un referèndum.
1. Per poder fer un referèndum és imprescindible que el Parlament aprovi la llei preparada a Governació i que estableixi la potestat del Parlament de convocar-lo, al marge del Consell Executiu, i la iniciativa popular, més fàcil com menys signatures calguin.
2. Cal treure al Govern espanyol la coartada de la legalitat i plantejar preguntes que siguin plenament constitucionals i estatutàries, de manera que la seva eventual negativa a autoritzar la convocatòria no pugui basar-se en la legalitat sinó en la mera voluntat política.
3. És una idea potent i estesa arreu que, modificat l’Estatut unilateralment, la gent té dret a votar si accepta o no; la idea serà més potent com més anul•lacions d’articles hi hagi i com més importants siguin els articles anul•lats. Perdrà força, però, en el cas improbable que el Tribunal Constitucional no anul•li cap article, perquè llavors l’Estatut referendat i el posterior a la sentència del Tribunal Constitucional seran idèntics. En tot cas, el problema rau en la impossibilitat legal de fer un referèndum amb pregunta directa d’acceptar o no l’Estatut posterior a la sentència o la pròpia sentència, perquè cap de les dues coses és competència de la Generalitat i el Govern espanyol s’hi podria negar escudant-se en la legalitat. A més, el resultat efectiu del referèndum seria només polític; constatar el refús, però, no obriria cap línia d’actuació per canviar la situació creada per l’Estatut posterior a la sentència del Tribunal Constitucional.
4. Per fer un referèndum plenament legal s’hauria d’instar la Generalitat a promoure les reformes legals i les delegacions de competències necessàries per donar compliment a l’Estatut. La idea és que, com que les Corts i el Govern espanyols l’han aprovat, el compleixin modificant les lleis i els decrets espanyols i delegant competències, tal com s’indica a I.B. El poble votaria que es fes una proposició de llei de compliment de l’Estatut, de represa dels seus continguts competencials, de la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya i d’altres qüestions, com ara el concert econòmic.
5. També seria legal un referèndum sobre el dret a decidir, però només si es planteja com a reforma constitucional, instant la Generalitat perquè la promogui.
III. Conclusió.
L’autogovern de Catalunya és el que libèrrimament determina en cada moment l’Estat espanyol (Corts i Govern). Sense el seu acord, cap proposta catalana és viable, amb l’única excepció de la independència, que només necessita majoria a Catalunya.
Publicat a Òmnium Cultural el 6 d’abril de 2009
