En general, la majoria dels estats, dels mitjans de comunicació i de l’opinió pública internacional només accepten l’exercici del dret d’autodeterminació en àmbits territorials que formen part d’un estat no democràtic o -com a mínim- que tingui actituds francament poc democràtiques respecte a algun segment fàcilment identificable de la seva població. Així, per exemple, els països occidentals van veure amb una certa simpatia la desintegració de la Unió Soviètica perquè era un règim totalitari. I, de forma similar, tothom va aplaudir amb entusiasme l’autodeterminació de les colònies britàniques o franceses després de la Segona Guerra Mundial.
En canvi, actualment, poques persones semblen disposades a avalar processos de segregació territorial a l’interior de democràcies suposadament consolidades, com les que formen la Unió Europea. En aquest sentit, ningú discuteix que Txèquia i Eslovàquia tenien dret a separar-se abans d’entrar a la UE; però, per contra, per a gairebé tothom hauria resultat inacceptable que, primer, l’antiga Txecoslovàquia hagués entrat a la UE i, després, hagués decidit dividir-se.
Tanmateix, l’exercici de l’autodeterminació és l’essència de la democràcia, i no només cal aplicar-lo en els casos de descolonització o en els d’estats autoritaris, sinó que ha de ser un instrument essencial per a la qualitat democràtica de qualsevol estat. Pensem-ho bé: la primera decisió que cal prendre en una democràcia, la primera de totes, és precisament amb qui vols prendre les decisions. Si no és així, si t’imposen els companys de viatge amb qui has de prendre les decisions, en certa manera es perverteix la democràcia.
L’actual mapa polític europeu és el resultat d’un interminable seguit d’esdeveniments variats, complexes i contradictoris. Molts d’ells, com els matrimonis reials o les guerres, tenen una escassa relació amb els drets humans. Tanmateix, al s.XX s’ha començat a utilitzar l’autodeterminació com a instrument polític de construcció del mapa polític europeu. Al principi de segle, amb casos com els referèndums de Noruega o Irlanda, i a partir dels 90 amb exemples com el d’Estònia, Letònia i Lituània. L’autodeterminació és una eina de radicalitat democràtica. I els estats, per més que s’hi oposin i per més que se situïn per sobre de la mateixa democràcia, han d’acabar acceptant que són instruments i no pas uns fins en si mateixos. L’autodeterminació és imprescindible en el camí cap a la justícia i la llibertat.
Article publicat a El Temps el 15 de setembre de 2009
