Era James Madison, 4t President dels Estats Units d’Amèrica, qui relatava que: ‘Un govern del poble, quan aquest no està informat o no posseeix els mitjans per a adquirir la informació, no pot ser sinó el preludi d’una farsa o una tragèdia –possiblement ambdues’. I si bé el pacte del Tinell va ser un què, el govern d’Entesa no ha arribat a la categoria sinó a l’anècdota. Aquest epitafi que us transcric hauria pogut ser, en realitat, el pròleg d’aquesta història de set anys rocambolescos, tres dels quals vam pecar d’ingenuïtat i els quatre últims han estat una constant de faltar a la veritat, impúdicament: no és que al·leguessin que no estaven informats, és que només informaven del que no sabien. En tot cas, malgrat que una immerescuda generació hagi hagut de respirar aquest fum insuflat des de la caspa més dogmàtica, anem a esventar les cendres d’aquest llast.
A Catalunya, si no ets d’esquerres, tens un problema. Aquest imperatiu categòric ha fet forat en el conjunt de la ciutadania. Ho lamento. I fins i tot, ho condemno. I és que l’esquerra no s’ha reciclat; senzillament, s’ha recolzat en la nostàlgia dels postfranquistes i d’aquelles persones amb ànims guerracivilistes. I, a propòsit, opto perquè dividim la societat entre dos vectors ben moderns: liberals i intervencionistes; i deixar-nos d’orgues. Ni l’esquerra aplega l’esquerra, ni la dreta representa la dreta. O, dit d’una altra manera, partidaris de reafirmar el paper de l’Estat o, per una altra banda, lobbies que vulguin sotmetre’l a dieta.
La dogmàtica del segle XX ja no és imparable. Les idees rovellades dels estatistes haurien de reconduir-se i constituir una nova oportunitat, en els anys que vindran; que facin cas de Richelieu, que s’emmirallin amb ‘la raison d’État’ que el cardenal Madí ha aplicat des que ha capitanejat els timons de Còrsega 333 fins abans-d’ahir.
Conceben que la política és gestió, i prou. La política, a banda de dur-se a terme mitjançant bons gestors, requereix ànima. Es tracta de trobar el binomi perfecte entre la qualitat de les decisions preses i no qualificar a l’elector d’infantil. I no fer res d’això és la definició perfecta de papanatisme. I en aquest sentit, els polítics que han abanderat l’esquerra s’han dedicat a fer prestacions mentals als electors i, paral·lelament, a dir-los estúpids si no els votaven. Amb tot, això no obstant, quan el PSC i ERC han demanat socors (sigui fent prèdiques a la ‘garantia de progrés’ o bé repartint carnets de ‘gent valenta’) tothom ha obert els ulls: no declamaven enlaire un auxili sincer per a dur a terme el programa electoral, sinó única i exclusivament pels seus interessos. I recordem que vivim a Catalunya: el trampolí ideal on qualsevol que vulgui catapultar-se al Parlament pot estar tranquil que seguirà sent impune a l’erari públic i, a més, no caldrà que mai sigui indulgent amb ell mateix si no ha respectat el contracte social; i si ser honest ja no és una virtut, ara ha esdevingut un vici gratuït.
La ciutadania premia la cultura de l’esforç i als qui juguen a la partida catalana, als propis que fan política des d’aquí. I, mitjançant aquest capteniment clar, diàfan, amplien el cercle de complicitats; com la ceba, capa a capa. I si l’esquerra volgués ser realista, hauria de veure’s davant del mirall; i això implica audàcia. Un bany de realisme és que a preguntes profundes no hi hagin respostes superficials. En boca dels bufanúvols, l’anomenat progrés, per tant, no és res més que un retrocés. Perquè –defensant la bandera de l’anar endavant– s’han perdut en la gesticulació i no s’ha fet res més, en efecte, que anar enrere. Avui dia, doncs, temo que conservar les tradicions és el més revolucionari que hi ha a ple segle XXI.
