L’atac dels especuladors

Ahir, diuen, fou un dilluns negre per a les finances d’Espanya i Itàlia. Els especuladors van atacar el deute sobirà d’aquests estats, i el diferencial respecte del bo alemany traspassà la barrera psicològica dels 300 punts. En l’economia, com en la vida, poques coses passen per casualitat. I tot plegat, hi ha un seguit de circumstàncies que ens porten a interpretar una causalitat diversa.
Primer factor. El que sembla una conxorxa, aparta Dominique Strauss-Khan del FMI i de la cursa presidencial francesa. Malgrat ser un personatge prou impresentable, DSK era partidari de taxes a les transaccions financeres (que és com se sentiria la Camorra napolitana en cas que la república els fes pagar l’IVA). Sembla que allò que anomenen inversors, volien enviar un missatge a la classe política (que ve molt pressionada per una opinió pública cada vegada més “indignada”.
Segon factor. La classe política decideix fer directora del FMI a Christine Lagarde. Dubto que els especuladors financers estiguin molt contents. Encara que Lagarde sigui una conservadora neoliberal, no els deu fer cap gràcia les declaracions que l’exministra d’economia de França féu a Inside Job, on criticava la màniga ampla amb Wall Street i els prohoms que es passen la vida entre cocaïna i prostitutes de luxe el temps que no passen ensorrant economies. Lagarde, com el seu antecessor, també seria partidària d’una mena de control contra els “inversors” sense collar ni morrió, i amb terribles ànsies de mossegar tot el que es mou.
Tercer factor. La desesperació d’Obama per evitar que els Estats Units no faci fallida, el fa pràcticament suplicar que es torni a la situació impositiva prèvia a Bush II. És a dir, que tornin a apujar mínimament els impostos a les grans fortunes. No és una petició del president nord-americà inspirada per la ideologia, sinó per la necessitat. Davant d’aquestes circumstàncies, i malgrat els esforços de la Fox i el Tea Party, els especuladors necessiten demostrar el seu poder cobrant alguna peça més grossa que Grècia o Portugal (fins i tot aquí enfonsar Itàlia tindria més “ganxo” que no pas Espanya, amb una imatge econòmica pèssima)
Quart factor. L’esquerdament parcial de l’imperi Berlusconi. Qui va ascendir al poder, ara fa vint anys, per evitar que el processessin, ara veu que el seu poder es qüestiona. Fins i tot la mobilització contrària als seus postulats ha aconseguit que els italians votin en referèndum la impossibilitat de privatitzar la gestió de l’aigua, de la immunitat empresarial, i fins i tot, que el Vaticà es posicioni contra el capitalisme despietat. Atacar Itàlia pot ser una manera de demostrar el seu poder infinit.
Cinquè factor. Atacar Espanya és una manera de saludar el discurs pretesament socialdemòcrata de Rubalcaba. Un advertiment contra tot aquell que pretengui esmentar aquell principi constitucional de la “imposició progressiva”.
Sisè factor. La setmana passada, les autoritats econòmiques europees van criticar l’acció de les agències de rating. No cal tenir un Nobel en economia per saber que aquestes agències formen part del mateix xiringuito que els especuladors, les asseguradores, les facultats d’economia, els ideòlegs, la premsa econòmica i bona part dels alts funcionaris governamentals i dels partits de govern. Per tant, els qui donen les ordres des de les seves mansions deuen voler advertir amb un atac que no es qüestioni els seus subordinats (Standards and Poors, Moodys,…)
Finalment, una conclusió. Sembla que li vulguin donar molta pompa i circumstància (especialment a les trobades a Davos o les del Club Bildenberg). Tanmateix, i malgrat que tractin d’honorar el seu paper sota l’asèptica denominació d’inversors, els especuladors financers internacionals no són altra cosa que mafiosos de suburbi enriquits. Una mica en l’estil Soprano. I amb els mafiosos, l’estat no ha de negociar. Els ha d’eliminar. Fins i tot amb mètodes no convencionals.