Us faig a mans l’article publicat al número 1372 d’El Temps el 28 de setembre de 2010
En l’assumpció del lideratge, més que voluntaris, manquen aptituds. De fet, històricament, la majoria dels veritables líders han assumit la seva funció a contracor. Fins i tot, en els casos en què Déu els ha triat.
Així, per exemple, quan Yahvè li comunica a Moshé (Moisès) que l’ha escollit com a profeta, Moshé li suplica que ho reconsideri, atès que “sóc pesat de boca i pesat de paraules”. I quan Déu intenta tranquil•litzar-lo, tot assegurant-li que “estaré a la teva boca i t’ensenyaré el que has de dir”, Moshé insisteix a respondre-li: “Et suplico, Senyor, que enviïs algú més apropiat”. En realitat, no són les paraules d’ànim de Yahvè, sinó la seva ira, allò que acaba convencent Moshé que no li queda altre remei que resignar-se a liderar el seu poble. I, malgrat l’anuència de Moshé, la relació entre ambdós personatges és tan tèrbola que, poc després, L’Etern intenta matar el seu profeta. Tant és així que les seves divergències tan sols es recondueixen amb la intervenció de la coratjosa Tzipora (Sèfora), que, amb una pedra afilada talla el prepuci del seu fill i, tot llançant-lo als peus de Déu, li diu: “Per tot el que fa referència a mi, estàs casat amb sang”.
De manera similar, molt abans, en el pas de Iabok, Déu també va lluitar durant tota una nit contra un altre dels seus escollits, Jacob. I, després de deixar-lo coix per sempre més, li va dir: “Ja no es dirà que el teu nom és Jacob, sinó Israel, doncs has lluitat amb Déu i amb homes, i has vençut”. I, aleshores, Jacob va anomenar a aquell lloc Peniel “atès que he vist Déu cara a cara i, així i tot, la meva ànima s’ha salvat”. I “el sol va sortir per a ell mentre travessava Peniel, i ell ranquejava del maluc”.
Més enllà de la sempre difícil i controvertida interpretació d’aquests passatges de l’Antic Testament, se’ns fa evident que, des de les arrels més profundes de la nostra civilització, és habitual que els veritables líders es mostrin reticents a l’hora d’assumir aquesta funció. Encara que només sigui perquè, com ens recorda Nietzsche, “el perill que hi ha en els grans homes i en les grans èpoques és extraordinari, atès que els segueixen de molt a prop l’esgotament i l’esterilitat”. De fet, “el gran home és un final”, atès que “la seva grandesa consisteix a donar-se totalment”. En altres paraules, el seu “heroisme” radica en “la seva indiferència envers el seu propi bé, el seu lliurament a una idea, a una gran causa, a una pàtria”. Segons l’autor alemany el líder “es buida, es desborda, es gasta”. I, en això, consisteix el seu “holocaust”.
