Amb la carta titulada “Alhora”, la CUP, han culminat la seva comèdia d'ençà que tenen representació al nostre Parlament (o no han acabat?). Com ells s'ho fan tot sols sense tenir en compte els altres i estan fets una olla de cols, ara han arribat a la conclusió que han de demanar perdó per no haver estat a l'altura. A casa nostra tenim una frase molt escaient per a definir aquest penediment a última hora de la CUP: “quan fou mort el combregaren”
Quan deixaran de fer el passerell? Tantes assemblees i votacions, per adonar-se'n de què des de fa molt temps no estan a l'altura de la política catalana?
En un país on és tan difícil definir-se, han convertit el seu partit en un pur i simple galimaties.
A la seva carta parlen, que “després del 27-S sembla que més que enlairar-nos, estem encara debatent a peu de pista, pendents de com seran el trajecte, el bagatge, la tripulació i el pilotatge.”
Quines penques!
Si encara som a PEU de PISTA, no serà per culpa de Junts pel Sí, ja que si no fos per la CUP, almenys ja seríem a mil metres d'alçada.
Si encara estan pendents del TRAJECTE, és que no saben que volen i s'han perdut pel camí. I ara, demanant perdó pensen trobar el trajecte correcte?
Si tampoc saben el BAGATGE que duem dins la maleta per arribar a Ítaca, vol dir que no han entès res o reneguen de la nostra independència. El nostre bagatge és la llibertat, la il·lusió i l'anhel de la majoria d'un poble!
La TRIPULACIÓ ja saben quina és: Junts pel Sí, Òmnium, l'ANC i l'AMI amb tota la corrua de catalans que s'han manifestat aquests darrers anys, a carrers, places i carreteres de tot Catalunya (en aquesta tripulació també hauria de ser-hi la CUP, sempre que deixin de ser tan llepafils i torracollons).
I del PILOTATGE encara en debaten i no ho tenen clar? Després de fer fora el pilot que conduïa amb gran domini l'avió i que a hores d'ara ja volaria a més de tres mil metres? Després d'haver forçat el nomenament d'un altre pilot que no desmereix a l'anterior, però que també li estan posant entrebancs forçant-lo a una moció de confiança pel mes de setembre -que podríem ben bé estalviar-nos- per no arribar a la tardor i que encara no ens hagin donat pista per enlairar-nos, encara tenen la cara gruixuda de preguntar com serà el pilotatge?
Perquè, després de nou mesos del 27-S, i durant aquest temps fent la “puta i la ramoneta” i enganyant a molta gent, ara demanant perdó ens hem de creure a la CUP?
Tenen cara d'ovella i urpes de llop. Diuen que escolten i paren l'orella. Deu ser per al final dir sempre que no estan d'acord amb la part contrària! En això són com el govern de Madrid, sempre diuen que no.
A la carta també ens fan saber: “a la CUP necessitem posar les llargues i fitar lluny, anticipar-nos als debats que vindran, superar l'esquema d'empat permanent i repensar la tardor immediata amb certa calma i impuls resolutiu. Amputats no servirem i l'única sortida és anar a l'una”
Per anar caminant cap a la nostra alliberació, no calen tantes llums llargues i fitar tan lluny. Això sí, treure's aquest empat permanent en les seves votacions l'han de superar, perquè tot és un engany i la gent no ens mamem el dit. Referent que amputats no servim i que l'única sortida és anar a l'una, suposo que a part de referir-se anar junts per prendre una decisió unànime dins tots els nou grups que conformen la CUP, també es refereixen “el fet d'anar a l'una”, amb Junts pel Sí. Perquè si aquest “anar a l'una” només serveix per assumptes interns del partit i deixen a banda Junts pel Sí i la nostra independència, aquesta carta serà paper mullat i tornarem al lloc de partença.
Cap al final de la carta ens fan saber: “que la CUP no serà pas la minyona de la finca ni que, en nom d'una necessària unitat a vegades malgirbada, s'empassarà tots els gripaus”. Doncs per les paraules que escriuen, parlant d'una necessària unitat i per les seves decisions donen a entendre que aquestes “necessàries unitats” sempre són malgirbades, ja que mai s'empassen cap gripau. Més aviat els gripaus se'ls empassen els que no estan d'acord amb les exigències de la CUP. En aquesta vida qui no s'empassi uns quants gripaus aconseguirà ben poca cosa.
És una carta on parlen de perdó, però no de penediment; parlen d'anat tots a l'una, però també que no es menjaran cap gripau; parlen d'anar per feina per construir la República Catalana, però encara debaten i dubten del trajecte i del pilotatge; parlen d'escoltar i parar l'orella, però no diuen a qui volen escoltar i a què parar l'orella. Tot plegat, un cúmul de contradiccions. Com sempre!
Les indecisions i els dubtes de la CUP, són com l'Ase d'en Buridan que sempre tenia opcions diferents per a elegir la seva preferència. Un dia el van col·locar enmig de dos munts de fenc de la mateixa mida i qualitat. Dubtant, arribà a morir-se de fam, ja que perdé molt temps decidint quin seria el millor munt per a menjar. Aquesta situació paradoxal fou nomenada amb “l'Ase de Buridan” en homenatge al teòleg escolàstic francès Jean Buridan (1300-1358), encara que no fou originada en principi per Buridan, sinó per Aristòtil quan filosofava davant una decisió amb opcions equilibrades. Pensava Aristòtil, que havent-hi dues opcions igual de millors o pitjors, s'entra en raonaments complexos i al final és el que tots coneixem: la indecisió.
Doncs això! La CUP és com l'Ase de Buridan. La Cup, és l'ase que està sempre enmig de totes les assemblees i amb tanta gent que conformen el partit, deu tenir diverses opcions per a triar, després que tothom hagi dit la seva. L'Ase de Buridan només havia de triar entre dues opcions, però la CUP ha de triar entre nou opcions (una opció per cada grup que hi ha a la CUP). I així van perdent el temps pensant quina decisió han de prendre.
Al final morint-se ho perdran tot, i ens faran perdre a tots els independentistes la nostra llibertat.
