L’arròs s’ha covat

Hem viscut una setmana d’acceleració històrica. La clau de volta del règim restaurat després de Franco, la monarquia, ha quedat molt tocat. Això no ho arregla una frase ritual de disculpa. La nacionalització de Repsol és important pel cop moral al prestigi internacional d’Espanya, que a Sudamèrica es residual. Amb tot, la resposta dels mercats i les borses a les mesures de Rajoy encara és de desconfiança. I no pot canviar quan qualsevol observador intel·ligent se n’adona de que la casta d’alts funcionaris vinculats a les oligarquies financeres i de les empreses regulades expúbliques només sacrifiquen aquells àmbits populars que deflacten el consum o que podrien estirar l’ocupació: educació i Catalunya. En contrapunt, preserven tots els privilegis en un aparell estatal central macrocefàlic, amb la continuïtat d’obres públiques faraòniques amb finalitat política i sense cap rendibilitat econòmica.

Doncs bé, en aquest context, el Govern català que clarament ha prioritzat una política d’aliances centrada en el PP, es troba en un cul de sac. Sobretot perquè l’excusa del Govern de Madrid de no pagar els deutes amb Catalunya i de no asseure’s a negociar un nou sistema de finançament, s’engrandeix: els càlculs més optimistes situen a Espanya amb dèficit fins el 2018. Llavors, la bandera electoral de CiU –el pacte fiscal– perd credibilitat.

L’altre dia, en una entrevista a Singulars, López-Casasnovas deia que no podríem parlar d’espoli mentre els partits majoritaris catalans aprovessin els Pressupostos de l’Estat. Perquè hi ha espoli quan no hi ha consentiment. Així doncs, la primera obligació de CiU perquè la seva aposta sigui creïble és no aprovar cap pressupost de Madrid fins que solucioni el problema.

Segona qüestió: el malestar ciutadà esclata a Catalunya perquè centenars de milers de persones surten de la classe mitjana per proletaritzar-se quan diversos membres de la família estan en situació d’atur. En aquesta degradació, els qui vivien en la pobresa passen a la misèria. La nova revolta dels peatges i el començament de la insubmissió fiscal són indicis del regueró de pólvora. CiU ha de vehicular legalment aquest malestar amb decisions que permetin generalitzar el moviment d’insubmissió. Ha de facilitar el compliment dels deures fiscals a l’Agència Tributària Catalana i ha d’establir mesures de reducció de peatges pels treballadors autònoms o aturats que busquen feina.

Tercera qüestió: si el problema fos les reticències dels partits amb vincles estatals, cal endegar des d’ara una campanya de divulgació capil·lar dels efectes socials del dèficit fiscal preferentment en les àrees on predomina el vot sucursalista. Que encara és poc conscients de que són els qui paguen amb més injustícia social la discriminació nacional.

Sense mostres clares i contundents per part de CiU, el pacte fiscal, en el marc del context d’acceleració històrica, és només una rèmora i un obstacle per evitar l’inevitable xoc de legitimitats entre una Espanya de baixa qualitat democràtica i inviable econòmicament –com ens recordava fa poc el professor Niño Becerra– i una Catalunya confiscada amb voluntat de sortir de la crisi a través de l’esforç de la ciutadania i que aspira a construir una democràcia plena. La paradoxa del moment pot ser que només una lluita per la independència decidida –la República Catalana– pot portar el Govern espanyol a la taula de negociacions per concedir com a mal menor el concert econòmic.
 http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/04/l_arros_s_ha_covat_30084.php