L’aprofitament del menfotisme

Des del diumenge, he estat sentint i llegint moltes opinions sobre les xifres i crec que hi ha un fet que tothom passa per alt, i que convindria tenir en compte a l'hora de fer les anàlisis oportunes. 

 

Walter Skinner afirmava que el 80% de la gent se sent millor dirigida que quan es troba amb la responsabilitat de prendre decisions. En altres paraules, la immensa majoria de la població té aversió a decidir, a prendre decisions, o fins i tot al fet d'haver d'escollir entre una opció o una altra. 

 

Jo no sé que hauria passat si la “xarlotada” (com molts la qualifiquem) que es va fer diumenge, i en la qual jo en vaig formar part fent de president d'una mesa, s'hagués fer amb un cens a la mà. 

 

En canvi sí que sé que amb els cens a la mà, en les eleccions hi ha entre un 35% i un 45 % d'abstencions, o dit d'una altra manera, que a un 35% o 45% de la població li sua completament la polla si guanya en Mas, en Rajoy o la Carmen de Mairena. Són aquells que l'Albert Pla definia en la seva cançò 'Insolació':

 

No insultem ni lluitem
no ens revolucionem
no votem ni resem
no estudiem ni treballem
no ho creiem i és que estem
en contra però no protestem
tenim fitxats tots els fills de puta
però nosaltres, callem…
i doneu gràcies
que només estiguem…
… prenent el sol, 

prenent el sol
i què més que podríem fer
en aquest poble de mala mort,
quina cosa que no sigui prendre el sol?

 

 

Amb això vull dir que si aquesta “xarlotada” hagués estat feta en les condicions normals, no hi ha motius per no creure que un 45% de la gent s'hagués quedat igualment a casa. De fet, en el referèndum del darrer “estatut de merda” només va votar un 49%.

 

Estic convençut que si hi hagués un partit del “menfotisme”, guanyaria les eleccions.

 

Posem per cas que acceptem que el sostre de l'independentisme estigués en el 30%, però d'igual manera cal aleshores donar per bo que el sostre de l'antiindependentisme es troba en un 25%, i tot recordant que entre aquests darrers d'aquest hi ha una part que voldrien un estat federal.

 

Hi ha dues claus que determinaran l'evolució del nostre país, una endògena i una exògena. 

 

A nivell extern, la capacitat de resposta de l'estat espanyol. Fins ara ha estat patètica, car fomentar l'enfrontament i l'anticatalanisme i no aplicar la força quan toca, és fer el ridícul. De fet, històricament li ha anat més bé amb actituds menys bel·ligerants, ja que és ben sabut que els catalans ens estovem com el pa amb tomàquet cada cop que un líder espanyol ens diu quatre mots en català i mostra empatia.  

 

A nivell intern, la clau no està en el sostre que tinguin, sinó en la capacitat que tindran els moviments independentista i l'antiindependentista en portar el país al seu terreny, o dit d'altra forma en la capacitat de fer que continuin sense pronunciar-se el 40-45% de la gent. 

 

I encara que estiguem sempre mirant-nos el melic, encara que ens importi més el que pensen a fora que el que pensem nosaltres, encara que estiguem dimitint de la nostra responsabilitat culpant a Madrid de tots els nostres mals, encara que ens importi una merda que Messi no sàpiga un borrall de la nostra llengua i salivem cada cop que diu “bona nit”, encara que permetem el nostre empobriment a través de l'espoli mentre presumim de caràcter solidari muntant cada any maratons a TV3 contra la pobresa o altres finalitats “guais”, encara que siguem incapaços de pronunciar la nostra llengua sense fer barbarismes tot fardant de tenir la sort de ser bilingüistes, encara que tinguem tan poca autoestima que mostrem un orgasme en públic cada cop que des d'Espanya algú mostra una mica d'empatia cap a nosaltres, encara que el més seriós que puguem oferir al món quan ens manifestem siguin els castellers o el pa amb tomàquet, … malgrat tot, incomprensiblement el moviment independentista va per davant. 

 

Almenys, així ho veig jo, que de triomfalista en tinc poc, i conscient que estem perfectament qualificats per tornar a cagar-la en qualsevol moment.