Com que en una societat inconscient com la nostra, el conscient es condemna per tant a la resistència, no és estrany que en aquest país aquesta sigui tan minsa com el sucre en l’àpat d’un diabètic. Per això el 28-N les opcions més votades seran aquelles que tenen per fonament la llera d’un riu. Els vots se’ls enduran els anomenats cavalls guanyadors, aquells que si ho són és, naturalment, perquè la majoria de ciutadans aposta per ells considerant-los guanyadors abans que realment ho siguin, o, dit altrament, ignorant l’evidència que està al seu abast fer-los perdedors. Quan sondejo la gent per comprovar fins a quin punt arriba el seu cretinisme, no em deceben, és a dir, no em sorprenen. Quan demano els arguments del vot dels fans del partit de Laporta, em diuen que el votaran perquè és mediàtic. Sensacional, oi? I quan els dic que Hitler també ho era se m’esveren, i tampoc no és estrany, atès que no s’hi pot veure més enllà quan es té una nàpia que riute’n del Cirano. I en aquest país, de nàpies pastanagues que segueixen ganàpies pirates, n’anem sobrats.
No cal dir que quan parlo de resistència política em refereixo a Reagrupament, tenint meridianament clar que és l’únic partit resistent que es presenta a les eleccions, i, doncs, seriós perquè és l’únic que posa nerviós l’statu quo. I precisament per això, a causa de la seva seriositat aplicada en aquest trist país, el partit liderat per Joan Carretero té un problema greu. Fonamentar la força a còpia de pura raó no sembla que tingui possibilitats d’èxit en un país on la mera imatge és sinònim de raó; en un país on es pretén que l’embolcall del producte —si és que hi ha producte—, és el producte. Demanar al populatxo que arribi a la conclusió que si Reagrupament no apareix als mitjans és precisament perquè fa diana i per tant és el partit correcte a votar, és com demanar la lluna en un cove.
De petit, vaig estiuejar en un poble de Mallorca. Una de les activitats que més ens agradava als nanos era fer tombs dalt d’un carro que arrossegava un ruc. Era divertit comprovar com, per més que ens fiquéssim en el laberint de carrers, si deixàvem anar les regnes el ruc es desviava per agafar de pet la direcció del punt de sortida, a l’estable, on reposava amorrat a l’abeurador. Bé, doncs ara m’adono que, en termes de país, si aquell ruc que tenia tan clar on havia d’anar fos un ciutadà català, seria la bèstia qui hauria d’anar asseguda plàcidament dalt del carro. És clar que el president Montilla contradiu aquesta afirmació quan parla de “la Catalunya que sap on va”. En fi. Queda clar que, si més no, Montilla, com el ruc, sap on va.
No vull ni pensar la cara que faran els votants de SI de bona fe quan aviat s’adonin que, després d’haver estat enredats fa set anys quan van votar Esquerra, ara els han tornat a aixecar la camisa per segon cop. I encara menys vull imaginar-me la seva previsible conclusió. Coneixent el bitxo humà, no dubto que, lluny de reconèixer que el seu error haurà estat no votar Reagrupament, negligiran del tot aquesta evidència. Encara més: encara culparan el partit del doctor d’haver-los induït a votar el partit de Laporta; encara continuaran culpant Reagrupament d’haver estat responsable del fracàs de l’independentisme. De moment, ja tenim un tast d’aquesta manera de raonar. No són poques les persones (?) que ja m’han comunicat que, en la línia que comentava al principi, no votaran Reagrupament “perquè no apareix als mitjans”. De nou deliciós, oi? Però estigueu tranquils que, com diu la dita, el poble és savi, i farà que Laporta no és mengi una rosca perquè té clar que és un impresentable. Però molt tranquils, eh! Perquè ni Laporta ni Carretero. El poble és assenyat i savi, ja ho crec, i per això farà president Mas. Ah, quant dolor. Una pistola, sisplau, que algú em faci arribar una pistola. I una bala. Només necessito una bala per desaparèixer. No és demanar gaire, oi?
