Recordo Junqueras, fa uns anys, dient en un acte públic que el Procés polític català és com una gran màquina apissonadora d’espais polítics. Tota la raó. En poc temps hem vist com el panorama ha canviat com un mitjó. En només 6 anys la paleta de colors al Parlament de Catalunya ha fet un canvi radical després de dècades pràcticament immòbil. La sentència de l’Estatut va provocar un terratrèmol que va tenir rèpliques que es van anar retroalimentant fins a on som ara. Com diuen allà: “de aquellos polvos, estos lodos”.
La pressió ciutadana va obligar a remoure el tauler de sigles. La primera en rebre amb contundència fou ICV que va passar a fer una coalició ben extravagant amb la nova formació de Pablo Iglesias per acabar-hi diluïda. La coalició hegemònica nacionalista CiU va acabar explotant i els dos partits de la federació, també. Un va desaparèixer, l’altre va mutar i finalment s’ha trencat en diàspora, un puzle que sembla que ni la seves pròpies peces saben com fer-s’ho per encaixar. El PSC ha passat a ser directament el PSOE (i a pactar amb els ex d’Unió, veure per creure).
Malgrat tot les velles hegemonies són resistents i tendeixen, encara que es canviïn de vestit, a voler mantenir-se. Així doncs, la vella ICV ha acabat dominant l’espai de “En Comú Podem/Catalunya en Comú”. Una força política que es presentava com la renovació i amb un ideari rupturista amb el règim del 78 fins que la realitat a Catalunya la va obligar a mullar-se i malgrat tot no va voler-ho fer. Resistir-se a posicionar-se, de facto, la posicionava al costat de la ignomínia. L’equidistància sempre acaba essent una fal·làcia i es posa de relleu en els moments més durs, el “ni DUI ni 155” fou letal. És per això que els espais que aglutinaven Albano Dante-Fachin i Àngels Martínez ja van veure’s forçats a sortir de la formació. Ara, amb el procés judicial obert, aquesta ferida s’eixampla -i no només aquí, el desmembrament de Podemos a tot l’Estat ressona ben fort- amb la marxa d’Elisenda Alamany del grup parlamentari i els dubtes de Nuet (als qui els seus “companys” de grup no han volgut pagar la defensa al judici) que seran dirimits en breu, segons Ell mateix. Alamany, en una breu compareixença de premsa, ho ha dit ben clar: “hem de començar a actuar ja per salvar un projecte davant d'un partit que està en fallida”. I ho ha dit invocant valors als quals, segons la diputada, Catalunya en comú ha renunciat. Valors com la defensa d’un procés constituent amb lògica d’esquerres i justícia social i la República Catalana.
Les lluites intestines entre els diversos espais de l’antiga Convergència també posen de relleu la pugna entre l’status quo hegemònic històric autonomista i els nous accents. En aquest cas veurem com s’arriba a l’armistici perquè no dubto que s’hi arribarà. Al final, l’espai del centredreta, també necessita un referent.
Al centreesquerra independentista, ERC, s’ha mantingut granítica. No s’ha deixat fagocitar per les crides a la unitat de llistes instrumentals que, com veiem, només servien perquè no es veiés la desfeta de la diàspora postconvergent. Fer una llista única té sentit si tens un pla concret amb un termini curt i també concret per fer quelcom concret. Si no el tens, no té cap lògica, més que res, perquè hi ha un país per governar i no es governa igual des d’un partit que des d’un altre. La proposta de “desideologitzar” la política només serveix a les elits per amagar polítiques impopulars al servei dels seus interessos de forma, sovint, oculta.
L’apissonadora del procés no ha afectat a tots per igual, ha expulsat i trinxat els partits de règim i ha reforçat l’únic partit que pot presumir de 88 anys d’història per la lluita antirepressiva, republicana i sense ni un cas de corrupció.
