Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Eugeni d'Ors, Pompeu Fabra, Josep Puig i Cadafalch i Rosa Sensat han estat els escollits per explicar l'obra de la Mancomunitat a l'exposició que organitza la territorial de l'ANC de Camós i la EIC (Esquerra Independetista Camosina) al loca social de Camós (8 de novembre, 20:30h). Francesc Vinyals, historiador, coordinador de l'ANC i membre fundador de l'EIC, diu que l'exposició, que també compta amb un videofòrum i diversos objectes representatius de l'època, pretén dirigir-se a un públic ampli, encuriosit per saber més sobre la història de Catalunya.
- Com sorgeix la idea de fer el videofòrum?
Des de l'ANC vàrem presentar una moció per tal de fer un acte d'homenatge als herois de 1714. La nostra idea era propiciar el canvi de nom de la Carretera de Camós o, en el seu defecte, instal·lar una placa en algun lloc del poble en el seu honor. Quan el partit en el govern del municipi va rebutjar la moció, vam pensar que, si uns fets tant cabdals per a la nostra història eren desconeguts, què passaria amb altres com la Mancomunitat, dels que no se'n parla tant sovint i que han quedat eclipsats per altres esdeveniments propers i molt més popularitzats com la Setmana Tràgica o la Segona República Espanyola? Llavors va nàixer la idea de fer un cicle d'exposicions i videofòrums amb un fil conductor de 1714 fins els nostres dies.
- Aleshores, la mostra és un recorregut de la història recent de Catalunya.
La mostra s'inicia amb 1714, continua amb la Mancomunitat i finalitza amb el naixement del maquis. D'aquesta manera podíem fer evidents els trets que eren comuns a cada etapa històrica en la que Catalunya havia fet ús de les seves capacitat d'autogovern i espremut en benefici propi les capacitats del país i dels seus habitants i com la reacció de l'estat espanyol havia estat indefectiblement la mateixa: prohibició de la llengua i la cultura, encarcerament indiscriminat de persones, etc. Però, sobretot, com la nostra gent va resistir i va mantenir els nostres trets diferencials malgrat les dificultats, donant-nos un exemple a seguir que no pot caure a l'oblit.
- Anomeneu el videofòrum “La Mancomunitat, primer assaig d'autogovern”. Quins trets considereu que la caracteritzen com una “prova pilot” d'autogovern?
El moviment catalanista feia poc que havia iniciat el seu camí, però, quan es van establir les Bases de Manresa, ja deixen clar que l'objectiu era recuperar les Constitucions de Catalunya. Això significa assolir un ple autogovern i una autonomia financera perduda feia prop de dos-cent anys! El mateix Prat de la Riba, el seu principal impulsor, ho deixa clar en el seu discurs fundacional quan ens diu que “la Mancomunitat és un nexe entre la situació anterior a 1714 i el futur”. Hem de pensar que, des de la creació de la divisió provincial al segle XIX, serà el primer cop que Catalunya planegi i dugui a terme projectes que contemplin el territori del Principat com a una unitat.
- Però Catalunya seguia depenent del govern de Madrid…
De fet la Mancomunitat, com a unió de Diputacions, no tenia més competències ni finançament que els propis de cada una de les Diputacions que la composaven. Les mancances no eren noves: infraestructures viàries desfasades, envellides i insuficients, infraestructures energètiques i de comunicació poc adequades pel necessari desenvolupament de la indústria catalana, un sistema educatiu poc eficient i descuidat des de Madrid, un sistema sanitari i de serveis socials insuficient per a la demanda de la població…. Malgrat això, el fet d'actuar sobre la totalitat del país els va permetre dur a terme un projecte de modernització necessari pel nostre desenvolupament, actuant de forma conjunta i en una mateixa direcció. Això va permetre crear el que ara en diríem estructures d'estat bàsiques, com una xarxa escolar moderna, la Biblioteca de Catalunya i la xarxa de biblioteques populars, augmentar en un 25% la xarxa ferroviària o tirar més de 6.000Km de línies telefòniques. De fet, el 1919, tot i no tirar endavant, la Mancomunitat ja va iniciar una campanya a favor d'un projecte d'Autonomia.
- La Mancomunitat es va formar el 1914, però va començar a gestar-se el 1911. Què la va propiciar?
La situació política del moment era molt complicada perquè, d'una banda, el sistema bipartidista dinàstic era a les seves acaballes i els executius centrals necessitaven del recolzament de la burgesia catalana per a exercir la seva tasca de govern. Això implicava haver de fer certes concessions. D'altra banda, la Lliga estava reforçada i els demés partits catalans perdien embranzida. A Europa hi havia un ambient de guerra que va propiciar les exportacions de la indústria catalana i que, en esclatar el 1914, va comportar una etapa de forta expansió que va enfortir la posició de la burgesia. En aquest context, Prat de la Riba assoleix el 1911 la presidència de la Diputació de Barcelona i el 1912 ja presenta Madrid el projecte de la Mancomunitat. Aquesta idea no era nova, de fet havia nascut el 1877 com a projecte republicà d'esquerres i formulat per Josep Narcís Roca. El president espanyol, Canalejas, va aprovar-lo al Congrés dels Diputats d'una forma similar a Zapatero, prèvia retallada de tot allò que significava una millora financera real o unes quotes competencials més grans que les anteriors i es va publicar com un “café para todos” ja que establia la possibilitat de fer-ne a qualssevol parts de l'estat. Abans de la seva aprovació definitiva, les quatre diputacions van fer com a mesura de pressió un plebiscit per a saber quins ajuntaments n'eren favorables i quins no, amb un 95% de vots a favor. Davant d'aquesta mostra de voluntat popular i atesa la seva pròpia feblesa, Canalejas no va tenir cap altra opció que aprovar-la.
- La Mancomunitat va rebre el suport del Congrés dels Diputats, encara que no del Senat, i va constituir-se oficialment gràcies a un decret. Per què cent anys enrere es va autoritzar des de les principals institucions espanyoles dotar Catalunya de cert autogovern i, en canvi, actualment això no es produeix?
L'estat espanyol mai no ha cedit res sinó és per necessitat o per pressió. La Mancomunitat neix de la pròpia debilitat d'un sistema que s'enfonsa; la Generalitat de 1931 i la del 1977, de la d'un règim que neix. Però, per a Madrid, la llengua o la cultura es veuen amb desconfiança sempre que vagin mes enllà de ser una curiositat regionalista i folklòrica, i les competències es cedeixen en moments de debilitat, a canvi del recolzament o per por a que, en cas de no cedir a les pressions, el perjudici per l'estat sigui encara més gran. La situació actual és diferent, el Partit Popular i el seu entorn gaudeixen d'una àmplia majoria parlamentària, dominen les principals institucions de poder i, per l'entorn de crisi econòmica i social, gaudeixen d'un cert suport europeu. A casa nostra, per contra, la burgesia està afeblida i dividida, i els partits d'esquerra tradicionals es troben en procés de canvi o fractura. Només ERC i la CUP en surten enfortits, però el primer sembla no voler dirigir el procés i el segon no té, evidentment, prou força per fer-ho. Això ens resta força per fer pressió a Madrid. La societat civil sembla ser l'única preparada per tirar endavant i els partits sovint van a remolc, en lloc de ser capdavanters.
- Quins punts en comú hi trobeu entre la Mancomunitat d'aleshores i el procés que es dóna actualment?
Sembla que tots dos moments tenen poc o res a veure. En el primer cas, ens trobem amb un país sense cap mena d'autogovern que accedeix a una tímida unificació de les Diputacions. Ara, es tracta d'una nació que vol ser lliure i que gaudeix d'un autogovern amb competències i finançament propis. Però, si gratem una mica més, comencem a veure fortes semblances: en tots dos moments la monarquia és en perill de desaparició fruit dels seus propis errors i abusos, i el sistema de partits és en crisi a causa dels seus propis escàndols electorals, de la corrupció i de la seva ineficàcia. Vers els europeus, l'estat espanyol està empobrit i endarrerit, i els partits dominants són incapaços de donar una resposta creativa i engrescadora. El tracte que rep Catalunya és insuficient per a les seves necessitats i demandes.
- La història es repeteix.
Potser la diferència més gran és el paper dels partits polítics catalans i de la societat civil. Al 1914, el lideratge de la Lliga era indiscutible i republicans, carlins i fins i tot membres dels partits dinàstics els donaren recolzament. Ara, el lideratge no recau en cap partit sinó en la societat civil, que arrossega els partits a actuar. Tot i que CiU és qui teòricament lidera el procés, ho fa des d'una posició feble que es manté amb el suport més o menys clar d'ERC, que sembla ser l'autèntic far quan no fa res més que adaptar-se a les exigències del carrer. Per la seva part, l'ANC o Omnium no són més que els mitjans a través dels quals s'expressa el sentiment de la gent.
- La dictadura de Primo de Rivera va ser recolzada en gran part per diverses famílies de la burgesia catalana. De ser així, i considerant que va ser la dictadura la que va dissoldre la Mancomunitat i tenint en compte la situació actual, és més important convèncer a casa que enfrontar-se amb Madrid?
Si, es cert, algunes de les famílies de l'alta burgesia hi van donar recolzament d'entrada, tot i que moltes es varen desdir, i en part coincideixen amb les que recolzen l'espanyolisme a l'actualitat. Convèncer els indecisos és cabdal, quant més recolzament tingui el projecte, més possibilitat d'èxit. Cal fer veure als que creuen que la Independència comportarà un empobriment de Catalunya o que no es podran pagar les pensions que això són autèntiques bajanades ideades pels que creuen que a l'imperi encara no s'amaga el sol. Catalunya possiblement restarà a l'interior de la Unió Europea, però si no és així el món no s'acaba. Tenim altres alternatives tant o més engrescadores com la EFTA, a la que pertanyen Suïssa, Liechtenstein, Noruega i Islàndia, que ens donarien els mateixos avantatges però sense la presència omnipresent de l'Alemanya de Merkel i les seves polítiques d'austeritat. Els únics que es poden veure afectats de forma transitòria són els anomenats empresaris del pont aeri, és a dir, un lobby empresarial que té els seus negocis a fora de Catalunya com La Caixa o Grupo Planeta. Identificats com a espanyolistes a casa nostra i com a catalans a fora, poden veure reduïts els seus beneficis. Però, tot i així, després d'un breu període, reeixirien novament.
- Aquestes empreses de què parla, bé duen haver encarregat estudis econòmics sobre el seu futur en cas d'independència…
La por principal no és a l'enfonsament de l'economia, que precisament es veuria enfortida, sinó a la pèrdua de la seva influència política a un i altre govern. Amb aquesta pèrdua de poder, el seu projecte neoliberal d'economia basat en l'especulació, la reducció del sector públic o la privatització de serveis, podria estar en perill, bé per a l'avenç cap a noves formes com la Democràcia Econòmica, bé pel retorn del Capitalisme Social o Estat del Benestar. Fer desistir a aquests opositors és una tasca impossible, seria com intentar que un falangista es convertís d'un dia per l'altre en trotskista. El repte no es tant fer-los desistir com crear una cohesió social prou ampla i ferma com per a neutralitzar-los i fer estèrils els seus moviments.
Txell Parera
@TxellParera
[soliloquy id=”226170″]
