- Publicitat -
Fa unes setmanes uns amics van presentar un escrit denunciant la possible desaparició del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Aquesta setmana he entrat al projecte de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2011, i no he pogut deixar de contactar amb qui coneixia, ni que fóra d’oïdes per intentar aturar la seva desaparició pràctica. Els pitjors auguris van quedar confirmats al projecte de comptes públics. La dotació diferenciada a aquest organisme és d’uns 92.000€, és a dir, no arriba ni per a pagar les imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.
Sabent el peu que calcen els qui dirigeixen les deus ideològiques de CiU, un ja esperava un cop a la història del nostre país. El que no podia sospitar ni en el meu pitjor malson és que directament la volguessin anorrear. Però té la seva lògica.
Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història fonamenta el seu present i impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric, no una mena de presència eterna. Es formen i es destrueixen gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per agafar empenta o situar-nos en el medi.
Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços. Fins i tot diria, com Renan, no tant que calgui falsejar la pròpia història, sinó més aviat avataritzar-la, difuminar els trets dels protagonistes. Un, per exemple, no farà la descripció de Jaume I anant a l’excusat, però si vol ser un historiador seriós tampoc no el convertirà en un Déu.
La història a més, es permet adonar-nos que no hi ha mai una única sortida. Al llarg dels segles, el nostre país ha enfrontat diverses crisis i ha apostat en favor d’una o una altra sortida, i millor o pitjor el país ha sobreviscut. I aquí estem. Per això, en moments com l’actual en què ens volen convèncer de la inexistència d’alternatives, del discurs únic per a sortir d’aquesta crisi o d’aquest marc institucional, la història és un company de viatge incòmode.
Publicitat
