Carta de resposta a l’Editorial de Vilaweb del 07-10-13, enviada al citat mitjà [no publicada], amb petits afegits estilístics posteriors
Benvolgut Vicent,
Avui, després de llegir l’Editorial[i] de Vilaweb m’he decidit a escriure’t. Ja m’hi vaig rumiar seriosament quan vau publicar la carta de Jonas Hassen Khemiri (“Un fantasma recorre Europa”)[ii]. En aquella ocasió, però no vaig arribar a fer-ho, malgrat que vaig trobar que la citada carta contenia un elevat percentatge d’exageracions, per no dir altres coses.
Sóc un antic militant de l’Esquerra Independentista, on ja vaig intentar tenir un debat al voltant de la qüestió de la immigració, en diverses ocasions, infructuosament. Sempre hi havia d’altres prioritats.
Viatjo molt per feina per tot Europa, de ja fa anys. Dormo i passejo per tota mena de barris i ciutats, i em faig amb tota mena de clients, des de treballadors de fàbrica fins, quan cal i m’ho permeten, alts càrrecs de multi-nacionals. Crec que conec força la realitat social del continent, no com a estudiós ans de forma molt real i directa (i potser per això mateix la conec més que no pas algun o altre acadèmic).
Fa poc vaig ser a Mollet per motius de feina. No vaig veure l’escena de la pregària de musulmans davant l’Ajuntament, però passejar per alguns barris del municipi em va xocar, i malauradament em va recordar molts d’altres indrets del Vell continent.
Ara hi pensava i em preguntava si l’oncle (Nota: a l’Editorial en Partal feia referència al seu oncle) que va anar a Argentina va passar més aviat desapercebut o va, diguem-ne, cridar l’atenció en el país d’acollida. Provinent d’una cultura similar a la seva, amb hàbits de vestir, religioso-culturals, etc semblants, segurament no hi va causar gaire trasbals… i s’hi va integrar sense gaire problemes, oimés en un país sorgit en bona mesura de l’emigració. En canvi, la realitat de tots i cadascun dels països europeus és una realitat molt diferent, molt més “assentada” i complexa que la d’alguns dels països de l’altra banda de l’Atlàntic.
En el debat i el fenomen de la immigració que estem visquent en les darreres dècades, Lampedusa és una part de la fotografia. Més enllà del naufragi del giny on anaven uns 500 (!) immigrants, el que aquests dies s’està debatent i el que sembla que s’està (re)plantejant, enmig de cert estat de ‘shock’ (males circumstàncies per a fer-ho, per cert), és si Europa té la culpa de fets com aquests a causa de la seva política immigratòria.
En aquest context vull recordar que la Unió Europea és un dels territoris més laxes del món en aquesta matèria, i on és més fàcil immigrar-hi. Aquest fet, crec, és realment el que ha motivat aquesta i altres tragèdies (a més a més d’una embarcació més que precària i que algú hagi fet els ulls grossos des d’algun país nord-africà que els va deixar salpar, és clar).
“Europa fortalesa” se’ns diu des dels grups (i no pas des de la UE com s’ha dit) que volen promoure unes polítiques d’immigració més laxes encara. I irònicament ho diuen d’un territori amb una mitjana de població immigrada superior al 20%. Un terme (‘fortalesa’) que en canvi no fan servir per a la Xina, Brasil, o qualsevol altra economia emergent (o no), que tenen a hores d’ara nivells d’immigració inferiors al 2%… i certament més necessitat de mà d’obra. Si aquests grups, tan globals i tan preocupats per la gent que emigra girés el focus i parlés de Korea, Cuba o Japó suposo que ho faria en termes que deixarien l’adjectiu ‘fortalesa’ a nivells d’acudit. Però no ho fan. La crítica més severa és per als europeus, i NOMÉS per als europeus. Ningú, per exemple, no ha posat el crit al cel pel fet que l’Estat d’Israel hagi expulsat fa escassos dies milers d’africans del seu territori (i que a més ho ha fet, sense amagar-se’n, en ‘defensa’ de la seva identitat nacional). Concloem, doncs, que només Europa mereix la crítica i l’auto-crítica més severes, fins a fregar la malaltia. Com ja va fer Jonas Hassen Khemiri.
No només constatar això, sinó també cal que veiem que el panorama ha canviat. Ningú gairebé s’oposa a rebre qui realment ho necessiti, a acollir el fugitiu de guerra, o el famolenc que no pot viure a la seva terra. Però una cosa és això i l’altra l’immigració massiva que estem patint. A més, la realitat de molts països africans i asiàtics no és la de la pobresa extrema. Sabem a hores d’ara que la immigració és majoritàriament motivada per ambicions materials de no-estrícta necessitat podríem dir-ne, més que cap altra cosa. Poden ser i són més pobres, però això no és motiu per a emigrar. Es pot ser pobre i viure dignament. I quedar-te al teu país i canviar-lo (cosa que tantes vegades elogiem, per cert). Però la majoria estan enlluernats per allò que veuen a la TV (que tots sabem, aquí almenys, que és irreal manta vegades) i les històries que expliquen els que els han precedit.
Un altre element que cal combatre és el mite, al meu entendre, de “la integració és cosa de temps”. Pas pus. En plena era de la televisió per satèl·lit (si heu anat a casa d’algun nord-africà, moltes vegades no veuen altra cosa que canals dels seus països), i d’internet, aquest desig no és en moltes ocasions altra cosa que això… un desig. Sobre aquesta afirmació més d’un treurà algún tòpic que no és altra cosa que l’excepció que confirma la regla. Perquè tenim una gran ‘sort’, i aquesta és l’experiència a la resta d’Europa. Us recomano passejar-vos per ‘Arrondissements’ sencers de París, Tolosa (us sona un tal Merah?), barris d’Amsterdam o Brussel·les, o Birmingham sencer. Massa sovint no hi ha integració, hi ha formació de comunitats separades, en el millor dels casos, i amb el temps això no farà altra cosa que empitjorar. I si algú creu que els catalans som més bonics i ens en sortirem on la majoria ha fracassat (en part o del tot), doncs és lliure de pensar-ho.
Finalment, i com a conclusió, no es pot pensar que tothom qui vulgui un ‘statuts quo’ diferent en matèria immigratòria de l’actual és sospitós, reaccionari o nazi. No pot ser que el multi-culturalisme sigui la única proposta de l’esquerra, i no potser que no se’n pugui ni parlar.
Entre altres motius, vaig deixar l’anomenada Esquerra Independentista per qüestions com la multiculturalitat i les polítiques en relació a la immigració. Per aquesta concepció sense matisos, per aquesta “igualtat” en termes absoluts, per aquest donar per bons els clichés sobre el tema i no anar més enllà dels tòpics.
La velocitat i la intensitat dels canvis no són els d’abans. I cal un debat seriós, urgent. He fet aquesta carta massa a corre-cuita, mentre treballo, i no hi he pogut dedicar el temps ni fer-ne les relectures que m’hauria agradat. Crec sincerament que Vilaweb pot ser un magnífic fòrum per a fer un debat real i en profunditat sobre la immigració. Tan de bo així sigui. Només així alguns podrem creure que encara hi ha alguna esperança.
Rep una sincera salutació,
Jaume Soler
