No és veritat que no hi hagi cura per a la ceguesa. Que content s’hauria posat l’insigne doctor Barraquer! Ho confirma la cúpula d’Esquerra i la seva cort de vividors apuntats al carro, per als quals la mamella de l’status quo al capdavall espanyolista va rajant i, doncs, fa que vegin el món d’un altre color. Hi veuen, doncs; ni que sigui malament. Ironies a banda, és interessant comprovar la ceguesa mental d’aquesta gent amb una misèria personal que els fa arribar a vendre el país a canvi d’un plat personal de caviar que, desavesats com estan a menjar-lo, ho fan afamats a cullerades, talment com si mengessin iogurt, i és clar, aleshores se’ls indigesta i se’ls veu el llautó. És el patètic espectacle del nou ric. Un espectacle per cert que ben espanyol, executat pels que es fan dir independentistes catalans i d’esquerra. Fet i fet el mateix espectacle, clavadet, del pseudoprogressisme PSC-PSOE, de camisa desbotonada però butxaca plena. Potser per això són socis i s’avenen tant. Això sí, almenys cal reconèixer que aquests d’Esquerra s’estalvien el suat numeret de la camisa. Deu ser el famós tret diferencial patentat per CiU, no endebades Esquerra no és avui més que un calc del partit que quan manava acusava de radical la dissidència i practicava la política del peix al cove, encara que fos morralla.
Fins aquí, no he dit res de nou sobre la terra -la nostra terra. El que em té intrigat és la prodigiosa naturalesa que té aquest color amb què els galls sense cresta -de tan poc com manen- d’Esquerra veuen les coses i que, pel que he anat comprovant garratibat, fa que no només adoptin el discurs d’un venedor de gel a l’Àrtic, sinó que realment es creguin el que diuen. Fascinador, oi? Als psicòlegs se’ls presenta feina grossa. El més irònic és aquest fet de ser honestos en la seva pròpia mentida. No dubto que és la naturalitat que els atorga el seu sincer convenciment allò que fa que encara hi hagi quatre gats incauts de les bases del partit que s’empassin el discurs oficial. Perquè el que em fa ballar el cap és no saber en quin punt el diner i el poder, ni que sigui de fireta, anul·len la intel·ligència de persones en principi capacitades per fer servir el cervell més enllà d’empassar-se consignes estúpides com la pluja fina que, de tan fina, ningú encara no l’ha pogut veure, potser perquè s’evapora abans d’arribar a terra, però en tot cas segur que ens assedega fins a la mort nacional. ¿Es produeix un procés mental gradual, o l’estupidització, la negació de l’evidència a canvi d’arguments peregrins es produeix així que es proposa a un militant un càrrec i veu la fabulosa nòmina a final de mes? ¿Té a veure potser amb viure en la bombolla del partit on, a còpia d’inducció recíproca i autosuggestió sistemàtica de la mateixa mentida interessada, fa que els individus s’acabin empassant de debò allò que es repeteixen aliens al món real? D’això un amic meu en diu l’efecte de la convivència. Té tota la raó. I jo afegeixo que és l’efecte de la convivència en la conveniència. La Conveniència i Unió. Just el que convé per rematar aquest país. Entre un partit i l’altre ho acabaran aconseguint. Esforç, no se’ls pot retreure.
––-
El dimarts 14 d’abril a les 18.00 h, a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona (c/ Diputació, 276), hi haurà la presentació del llibre 1r Premi d’Assaig Independentista (Dux Editorial) del diari Sa Meua, que vaig guanyar en dues temàtiques (Llengua i Lluita armada i repressió), assajos que hi trobareu publicats entre altres treballs meus també premiats, en aquest cas com a finalistes o bé mencions especials.
