Ja fa uns anys que els culers estem acostumats a rebre alegries del Més que un club, concretament des del moment que el trident Laporta-Txiki-Cruyff prengueren les regnes de l’equip per treure’l d’un període gris i ple d’holandesos, Geovannis i Rochembacks. El 2009 el Futbol Club Barcelona va completar un triplet històric, només aconseguit al llarg de la Història del futbol per 5 grans equips de futbol, i també per l’Inter de Mourinho l’any 2010. De doblets el Barça també en sap, ja sigui Lliga i Copa o Lliga i Champions. Però el triplet tampoc és cosa estranya a Can Barça. La temporada 1985-1986, sense anar més lluny, va ser de triplet. Això sí, de subcampionats: a la Lliga davant el Maligne, a la Copa davant el Saragossa (be, perdó, el ZaragoZa, no sigui que es queixin com els d’Osca) i a la Champions.
L’any anterior el Barça havia guanyat la Lliga amb certa solvència, guanyant 0-3 a Mórdor i superant el segon classificat, l’Atlètic de Madrid, a 10 punts de distància. Tanmateix, l’equip havia caigut eliminat a quarts de final de Copa i a setzens de la Recopa. La importància d’aquella victòria era que feia 12 anys que el Barça no guanyava la Lliga (des de la de Cruyff el 1973). I que per guanyar-la s’havia fitxat com a entrenador en Terry Venables, un antic jugador del Chelsea amb poca experiència a la banqueta. Després del knockout (literal) contra l’Athletic de Bilbo a la Copa i la marxa de Menotti i de Maradona (que va seguir la festa a Nàpols), el pecident Nuñez va optar per contractar el tècnic anglès, que tot i que no era conegut ja feia els seus pinitos a les banquetes de la Third i Second Division angleses.
Venables, com ja hem dit, va ser jugador del Chelsea, del Tottenham, del Queens Park Rangers i del Crystal Palace. Va jugar més de 500 partits oficials com a migcampista i va arribar a fer 60 gols. Com a entrenador debutaria al seu últim equip el Crystal Palace, el qual portaria fins a la First Division, encara que per poc temps (aviso para navegantes: la First Division va ser la màxima categoria del futbol anglès fins el 1992, any en que es va crear la Premier League. A partir d’aquí, va continuar com a segona divisió, tot i que el 2004 va desaparèixer en benefici de la Football League Championship, actual segona anglesa). El següent equip que va entrenar Venables va ser un altre ex-equip, el Queens Park, que va pujar a la First Division, va arribar a la final de la FA Cup el 1982 (que va perdre amb el Tottenham a doble partit) i va classificar-se per la UEFA.
Amb aquestes credencials va arribar Venables a Barcelona, després de la marxa de Menotti (va acabar a Boca dos anys més tard) i de Maradona, aquest últim al Nàpols. En un principi, i predient el futur, l’entorn culer assenyalava Sir Bobby Robson com a candidat a la banqueta. Tot i així, el nostre pecident va optar per l’entrenador desconegut. Fins i tot Schuster, que ja aleshores entretenia els periodistes després dels entrenaments, va arribar a dir que “on havíem trobat aquest turista anglès?”; des de la redacció del Rival Petit no ho podem confirmar, però després d’aquesta pregunta retòrica, i la resposta negativa dels periodistes, l’alemany va dir una cosa semblant a “no hase falta desirr nadda más”. El tècnic anglès va confiar en un ros anomenat Archibald per intentar oblidar Maradona, i va descartar el fitxatge d’Hugo Sánchez, aleshores jugador matalasser.
El sistema de Venables tenia com a base el reforçament del mig del camp blaugrana, amb un 4-4-2 que feia que els rivals juguessin sempre pressionats al centre del camp. En la primera sortida fora de casa dels blaugrana ja van demostrar que la cosa era seriosa, i van guanyar la batalla 0-3 al Venaberlo als homes de blanc. D’aquí fins al final la superioritat blaugrana va ser aclaparadora, amb només dos derrotes en tota la temporada. Llàstima de Copa (eliminats pel Betis a quarts) i de Recopa (eliminats pel Metz a setzens de final).
L’any següent, tot i guanyar la Copa de la Lliga (bunyol de competició inventat per Núñez, a on competien els 18 equips que ençà hi havia a la Lliga un cop acabades tota la resta de competicions, això és, al juny. El sistema era eliminatòries a doble partit fins i tot a la final. Van disputar-se quatre edicions, i va deixar-se de fer per poca rendibilitat als equips. En vam guanyar dues), l’equip no va respondre tan be. I és aquesta, la temporada 1985-1986, la del triplet.
Primer de tot va ser la derrota a la final de Copa enfront el Saragossa, per 1 gol a 0. El subcampionat a la Lliga havia quedat bastant palès amb els 11 punts de distància del Maligne. El tercer subcampionat seria el de la Copa d’Europa a Sevilla, un dels fiascos més grans de la història blaugrana. Els homes de Venables van ser incapaços de fer un gol a l’Steaua de Bucarest durant els 120 minuts de partit, i no només això, que en la nostra línia en vam fallar quatre de penals (tot i que l’Urruti en va parar un parell). El Barça es convertia en el responsable directe de l’èxit més gran de la història del futbol (i de l’esport?) romanès. A continuació trobareu un vídeo per a masoquistes de la tanda de penals (pareu atenció als comentaris que els romanesos encara fan del vídeo).
Terry Venables va mantenir-se al lloc de treball la temporada següent, i tot i fitxar jugadors com Andoni Zubizarreta, Mark Hughes o Gary Lineker, el rendiment de l’equip no era ja el mateix. Schuster, fent amics, estava barallat amb la directiva, que el va apartar de l’equip. L’alemany acabaria unint-se a les hosts de Saruman la temporada 88-89. Venables, però, va seria destituït la temporada 87-88, i zapatones Luís Aragonés ocuparia el seu lloc. El sabio de Hortaliza abandonaria el Barça a mitja temporada per depressió, i Charlie Rexach, el seu segon, agafaria les regnes de l’equip. Aquesta temporada, un any abans del retorn de Johan Cruyff al Barça, tindria lloc el “motí de l’Hespèria”, una plantada dels jugadors i entrenador (Luís Aragonés) cap a la directiva, en concret cap al pecident Núñez, punt culminant d’una temporada farcida de conflictes. Però això ja és una altra història…
“Winning La Liga for Barcelona is the pinnacle of my career in club management. It was an incredible time there and I loved every minute.” Terry Venables.
Xaviero
