La memòria col·lectiva ha constituït un objectiu important en la lluita pel poder conduïda per les forces socials. Apoderar-se de la memòria i de l’oblit és una de les màximes preocupacions de les classes, dels grups, dels individus que han dominat i dominen les societats històriques. Els oblits, els silencis de la història són reveladors d’aquests mecanismes de manipulació de la memòria col·lectiva.
L’ordre de la memoria. Jacques Le Goff, medievalista francés, Toló (França) 1921.
Aquests darrers dies he estat en un congrés a Bari, a la bellíssima i massa desconeguda regió de la Puglia, al taló d’aquesta immensa bota que és Itàlia, un estat que el 2011 ha celebrat el 150 aniversari de la seva unificació.
Mentre era allà un atemptat a l’escola de Moda i Turisme que duu el nom de Francesca Morvillo, dona del jutge Giovanni Falcone, morta junt amb ell ara fa just 20 anys quan la Mafia va fer volar el vehicle amb que viatjaven, va costar la vida a una alumna del centre de 16 anys i va deixar una companya seva molt mal ferida. En arribar-nos la notícia un bon amic napolità, que ha estat molts anys Cap de la Unitat de Turisme de la Comissió Europea, em va etzibar: “El problema d’Itàlia és que falta sentit d’Estat” i quan algú com ell et diu això d’un dels principals components de la Unió Europea fa que, com a mínim, t’interroguis del perquè d’aquesta afirmació.
De ben segur que tots tenim al cap la imatge d’un nord pròsper, organitzat, tip i cuit d’un sud deprimit i ple corrupció. De les ordenades i modernes ciutats piemonteses, Milà o Turí, en front del caos i la decadència que és la ciutat de Nàpols. De l’endarreriment que presumim secular en aquelles terres que van ser conegudes a l’antiguitat com la Magna Grècia.
Però ja fa anys em va sorprendre en un acte públic a Sorrento, a mi fill d’un poble pel qual els Borbons han estat font de tots els nostres mals, que una dona gran que era homenatjada com una de les persones que havia preservat la cuina de la regió, engegués, davant la complicitat dels assistents, una encesa defensa del passat borbònic d’aquelles terres, de l’anomenat Regne de les Dues Sicílies, amb capital a Nàpols, que anava dels Abruzzos a Sicília.
I això es va tornar a produir l’altre dia, entaulats a la vila pugliesa d’Alberobello, al coincidir el meu amic napolità amb la guia que ens acompanyava, una noia jove, filla de pagesos i enamorada de la seva terra. Un altre cop la reivindicació del passat borbònic va estar present tot l’àpat i a aquesta reivindicació s’hi van anar sumant altres veus de la taula. I em parlaven d’uns temps molt diferents d’aquest present, del desastre que va suposar l’arribada dels “piemontesos”, com els hi deien ells, d’una repressió despietada duta a terme per l’exèrcit italià que va durar 10 anys i que va significar la destrucció de molts pobles i cases i la mort de milers i milers, no sabrem mai quants, dels que anomenaven “briganti” (bandolers), que en realitat no eren més que gent que lluitava per a resistir els ocupants del nord.
Una revolta que després vaig descobrir que tenia dos caps, un de popular Carmine Donatelli Crocco i un de militar, el general carlí català, nat a Artesa de Segre, Josep Borges que va ser agafat presoner i afusellat per les tropes unitaristes italianes a Tagliacozzo, als Abruzzos.
I em parlaven, fent que després ho cerqués en els llibres d’història, d’un Nàpols que era una de les principals ciutats del nostre continent, amb Òpera i Borsa de canvi, amb una important estructura assistencial, que va tenir un dels primers enllumenats públics d’Europa, amb un eficient sistema de neteja i recollida d’escombraries, cosa avui impensable. On es va construir el primer vaixell a vapor d’Itàlia (1818) i la primera línia ferroviària (1840).
Un regne que tenia les millors finances de la península italiana i la quarta flota mercant del món. Amb una agricultura tan eficient que, sense disposar de les riques terres del nord, i deixant de banda l’oli, produïa el 50’4 % del blat, el 80’2% de la civada i l’ordi, el 53% de les patates i el 41’5% de les llegums de tot Itàlia. Una economia també amb indústria, tan era així que a l’Exposició Universal de París del 1855 el Regne de les Dues Sicílies va rebre el premi al tercer país amb més desenvolupament industrial del món després de la Gran Bretanya i França.
Una terra que va ser la primera d’Itàlia en prohibir l’esclavatge, en intentar una reforma agrària ja el 1792 i en fer experiments “socialistes” com el de la sederia de San Leucio-Ferdinandopoli.
Tot això acabarà bruscament el 1860 quan Garibaldi, curiosament amb el suport de la flota anglesa interessadíssima en acabar amb la competència dels productes suditalians (cal recordar que ja a la Guerra del Francès el duc de Wellington tenia 2 missions a la península: Acabar amb les tropes de Napoleó i destruir les importants manufactures andaluses que existien aleshores) , atacarà aquest Regne. Un cop presa Nàpols es farà un referèndum per ratificar l’annexió del regne, en el qual el vot no serà secret i on qui gosava votar no era declarat “enemic de la pàtria”. Finalment el 1861, un cop vençut el rei Francesc II, es proclamarà la unitat d’Itàlia. Serà l’inici del sud com el coneixem ara.
Les reserves del Banc de Nàpols, dues terceres parts de l’or de tota Itàlia, marxaran cap el nou Banc Central i serviran per pagar el deute que, precisament, ha generat la unitat italiana. Els dirigents que no s’exilien o lluiten a la revolta “brigante” i són represaliats, es passaran al vencedor, fent bona aquella famosa frase de la magnífica obra del sicilià di Lampedusa, el Guepard “Cal canviar-ho tot per a que res canviï”. Un vencedor que com estarà molt més lluny que l’antic rei i se sentirà sempre en terra estranya, els permetrà fer i desfer com els hi sembli, ocupant aquests “homes d’honor” el buit de poder que ara es produïa.
En resum, en pocs anys una de les terres, de sempre, més riques d’Itàlia es va empobrir i desestructurar socialment, desestructuració i emprobriment que afeblien definitivament el vell enemic del sud, donant lloc a bona part de les xacres que l’han assolada i encara avui l’assolen.
Escoltant aquella colla de meridionals com reivindicaven el seu passat, per idealitzat que fos, recordant el que m’havia dit el meu amic napolità sobre l’Estat italià, com a català em va entrar un cert vertigen, era com si albirés en un mirall deformant una imatge del que podria passar a Catalunya.
A Espanya no els importem ni poc ni gens, una prova? Els darrers pressupostos de l’Estat; només som la seva font de recursos i quan ja no els hi siguem rendibles perquè ens hagin espremut fins la darrera gota, no serem més que aquella terra estranya que serà mirada amb una barreja de nosa i commiseració, mentre ens faran sentir que la culpa de la nostra situació només ens correspon a nosaltres.
