Hi ha la guerra convencional, la violenta, salvatge i irracional de tancs i míssils, la cruel i descarnada, la injusta, la que no te explicació ni justificació, la que sembla inevitable i imparable a segons on -i mes si hi ha petroli-, la que acaba amb la vida de les persones…
Però, als nostres dies, n’hi ha -a més a més- una altra de guerra, no declarada, que va per sota terra, per les cloaques, amagada, que genera desconfiança i por, que incideix directa i individualment, que va minant la seguretat en un mateix i en els seus valors i anhels.
Fa uns dies, durant uns minuts, hi va haver una aturada total i massiva dels mitjans de comunicació mes utilitzats a la xarxa per comunicar-nos i sobretot per estar al corrent, veritablement, de tot el que passa, com i bàsicament perquè passa, lluny dels missatges oficials que s’esbomben oportunament.
Ara, possiblement des de sectors interessats, s’afanyen a treure ferro al cas titllant-lo de «gamberrada»… i ja no se’n parlarà més.
Es evident que a determinats nuclis de poder i d’influència el que interessa es que la informació no arribi clara i real, sense cuinar-la degudament. Hi ha on, fins i tot, directament es prohibeix l’accés a internet. Per altra banda, es creen Centres per la Seguretat Cibernètica però es com allò de que “no es poden posar portes al camp”.
Hem arribat a un moment en que sempre hi haurà una escletxa per on es filtrarà la llum més clara o més fosca, per on es propagarà, ampliarà i multiplicarà el seu efecte nociu o beneficiós, segons origen o destí.
Estem davant del control personal i particular mes exhaustiu amb la mes completa indefensió, i no només per Hisenda. Hi ha aspectes que s’ha de reconèixer que s’agraeix el sentir-se vigilat en tot moment o virtualment tenir accés a absolutament tot, però ens hem de començar a fer a la idea de que això també està comportant tenir la porta oberta de la nostra vida més íntima, que cada dia està quedant més indefensa davant de drets bàsics con el d’expressió i el de la informació.
