L’alliberament nacional. Violentar els marcs

En tot procés d’alliberament nacional, com el que a dia d’avui protagonitza el poble català, passa per diverses etapes.  A grans trets, la identificació i diferenciació del subjecte nacional, l’argumentació pràctica amb l’aplec de voluntats transversals i, finalment la violentació dels marcs jurídiques i institucionals de la potència ocupant.
El primer moment consisteix a l’assumpció  per part dels ciutadans de la seva essència diferencial. És, i hi és d’una manera concreta que s’ha format pel pas dels segles, la convivència comuna,  l’aplec de llengua, cultura, tradició, dret…que no els fa millors que els altres, però si els dota d’una personalitat característica.
A la segona etapa, cerquem en el temps present aquells elements que  donen força a la nostra raó. Si la raó primària és el dret a constituir un marc jurídic, institucional propi, un Estat, els arguments ens permeten visualitzar com el manteniment de l‘statu quo és una metzina que condemnaria indefectiblement la nostra nació a desaparèixer.
Finalment, en un tercer estadi, els marcs jurídics i institucionals que ens han encotillat  es trenquen, per donar vida a uns nous marcs més adients a la manera particular d’entendre el món de la Nació acabada d’esdevenir Estat.
El procés d’alliberament nacional català ja ha recorregut les dues primeres etapes. Som una Nació que s’ha forjat al llarg dels segles, i que ha sobreviscut als molt intents d’anihilar-la. Alhora, el marc jurídic espanyol  està demostrant dia rere dia que no hi cabem. Identitàriament, perquè la voluntat dels governants és fer-nos ciutadans espanyols amb residència a Catalunya, no catalans, o gallecs, o bascos…Simultàniament, l’Estat, amb un espoli fiscal anti econòmic, ens limita la nostra capacitat de créixer i de donar als nostres ciutadans millors condicions de vida. Tant per via identitària, com per via econòmica, l’Estat per als catalans ha esdevingut un mal negoci, i ha mostrat el que és realment:  una emanació de la nacionalitat castellana i una màquina extractiva en favor d’oligarquies improductives.
Ens queda el tercer estadi, la violentació, que no vol dir violència, dels marcs jurídics i institucionals que ens emmanillen. En aquests dies assistim a la desfilada dels nostres electes davant un tribunal espanyol. Un tribunal que bona part dels catalans considerem  il·legítim. Si realment creiem que la nostra sobirania nacional es troba al nostre Parlament, presentar-se davant un Òrgan al servei de l’Estat Espanyol no ajuda a construir un marc de llibertat. Els nostres electes han de respondre davant els seus electors i, per extensió, davant els ciutadans del nostre país. Sotmetre’s  a sentències colonials no crec que sigui el camí correcte. Un dia, o un altre, caldrà palesar el trencament amb fets, i no només amb paraules.