Fa uns dies que em trobo l’Alícia Sanchez-Camacho fins a la sopa. Ahir al vespre, la vaig seguir al programa especial de La 2, “Tinc una pregunta per a vostè”, i aquest matí m’he llevat amb l’entrevista que li fan a l’Avui on li fan la crònica d’un dia pretesament normal.
D’entrada, sobta que una senyora que es confessa catòlica i a favor de la família tradicional sigui, de fet, mare soltera per decisió pròpia, amb un nen de quatre anys concebut per inseminació artificial i de pare suposadament anònim. Un fill que va ser company de jocs del meu fill a l’escola bressol barcelonina on van coincidir fa dos anys.
Sobta, com dèiem, que els defensors a ultrança de la família tradicional, fills amb un pare i una mare, siguin aquells que ja sigui pel celibat o, com li passa a la senyora Sanchez-Camacho, per decisió pròpia no posen a la pràctica el que prediquen, tot volent imposar als altres, d’una manera o una altra, allò que no volen fer ells mateixos, parlant de qüestions sobre les que ells realment no en tenen experiència. No entenc com, una persona que és ambiciosa i dorm cinc hores al dia, i només veu el seu fill uns minuts abans d’anar a l’escola, pot parlar de valors tradicionals, del que li convé o no a un nen, i oposar-se, per exemple, a l’adopció per part d’homosexuals, entre d’altres coses.
D’altra banda, a la Sánchez-Camacho se li omple la boca de mots i expressions com ara “convivència”, “riquesa lingüística”, “bilingüisme”, “llibertat” i d’altres conceptes que en la boca d’un polític espanyolista perden el sentit que de debò haurien de tenir. Quan la senyora Sanchez-Camacho diu, respecte la Llei del Cinema, que el seu partit defensa la “llibertat empresarial” dels exhibidors, jo em demano: I si fos a l’inrevès? I si totes les pel•lícules estrangeres exhibides a Catalunya fossin només en català, aquesta senyora també parlaria de “llibertat empresarial” i d’”imposicions lingüístiques” o bé canviaria la seva retòrica?
Un partit que només defensa el bilingüisme i la llibertat a Catalunya quan es tracta de la llibertat i la llengua dels espanyols, no té gaire credibilitat. Igualment, no pot tenir cap credibilitat a casa nostra un partit que ataca constantment la convivència, ja sigui amb el tema de la immigració o la llengua, entre d’altres, o soscava l’autonomia del nostre Govern i ataca les decisions aprovades per majoria al nostre Parlament, mitjançant l’ús èticament reprovable d’un poder judicial espanyol altament polititzat i que defensa només els interessos dels espanyols.
El PP és un partit incendiari, que no l’importa trencar la convivència i fomentar l’odi dels espanyols envers Catalunya, si això li reporta un guany electoral. Aquest partit està condemnat a l’ostracisme polític a casa nostra. La senyora Sanchez-Camacho és perillosa perquè sovint parla molt bé, somriu sense descans, i pot convèncer aquell electorat que vota en clau espanyola, tot fent-se propera a la gent, amb amabilitat i falsedats. Fan veure que parlen del que de debò interessa la gent, però en realitat només tenen una obsessió: fer encaixar Catalunya a Espanya, destruir la seva identitat i desposseir-la de la seva autonomia política.
Els seus arguments són febles, i es desmunten amb facilitat. Mai no defensen res que de debò suposi un avenç i un progrés per a aquest país. Si fa poc deien que la independència no era viable econòmicament, ara se’n desdiuen, i afirmen que el concert econòmic faria inviable la mateixa Espanya. Qui paga doncs a Espanya, i qui se’n beneficia? Més sobre aquest tema en un altre article.
