S’acaben de complir els divuit mesos promesos pel govern processista català per fer la independència, i el govern no només no demana disculpes per no haver complit la promesa sinó que ni li cal molestar-se a justificar l’incompliment. I no s’ha de justificar perquè no li cal atès que el poble no li demana cap explicació i encara menys li passa comptes a les urnes, raó per la qual el govern processista s’ha permès no complir la seva promesa i no haver ara de justificar-se ni donar cap explicació pel seu greu i flagrant incompliment. Poble català i classe política formen un equip perfecte. El poble els vota perquè incompleixin i els partits catalans compleixen incomplint, perquè si complissin el poble posaria el crit al cel, sent aquest un supòsit correcte com a hipòtesi alhora que naïve com a possibilitat real, perquè per als partits polítics processistes incomplir no és només el que el poble els demana, sinó que a més els és molt més fàcil que complir. Per què complir, aleshores? Heu vist avui cap manifestació massiva per protestar contra el govern català pel seu incompliment? No, naturalment, no fos cas que complissin la promesa, es fes la independència i fos aquesta protesta l’última manifestació independentista. Perquè es tracta de poder anar fent eternament manifestacions amb símbols independentistes, però on es reclama el fet de ser independentista, no pas la independència, és a dir; es reclama el processisme. D’aquí la lletania eterna de manifestacions, amb estelades ben boniques, orgulloses i onejants, això sí, talment les mateixes que onejaven en els vells mítings de CiU, darrere Pujol i Duran Lleida. I el mateix val per a la CUP i Esquerra.
Durant aquests divuit mesos alguns interlocutors m’han anat repetint que això del processisme s’acabaria en comprovar el poble al final dels divuit mesos que continuaríem allà on érem divuit mesos abans, i, doncs, tothom s’adonaria de manera evident de la presa de pèl processista. Aquesta idea sempre m’ha semblat naïve, no només d’una alarmant desmemòria sinó d’un desconeixement profund de la naturalesa psicològica d’aquest poble, perquè ja tenim sobrats antecedents que desacrediten aquesta tesi que seria d’altra banda raonable en un poble normal. Per desgràcia, un cop més avui es demostra que no m’equivocava. De la qüestió dels divuit mesos avui ningú, cap mitjà ni l’opinió pública, no en diuen ni ase ni bèstia. Res. Silenci absolut. Sensacional, tractant-se d’una promesa d’aital importància, cosa que demostra que a Catalunya no existeix en absolut massa crítica per abordar seriosament la independència.
Algú va protestar quan es va anar descafeïnant la vinculació del vot del 9-N? Però és que no és estrany. Algú demana mai explicacions sobre què és exactament això del procés, és a dir, en què es tradueix en acció política més enllà d’una paraula repetida com un mantra? Algú ha demanat mai explicacions de en què consisteix el tan repetit full de ruta, quan a meitat del suposat full de ruta es canvia de rumb i es parla de fer un referèndum? ¿Ningú es pregunta per què, si no hi va haver nassos de fer un referèndum vinculant el 9-N, ara resulta que sí que es farà, sent la llei espanyola la mateixa, i havent-hi aquí els mateixos actors polítics? Què ha canviat des d’aleshores perquè ara la idea del referèndum tingui credibilitat? Res. Per què hauria de canviar, havent funcionat la cosa el 9-N? Es tracta doncs, de repetir ara la cosa, i tots, poble i classe política, ben contents instal·lats en el victimisme ploricó i la superioritat moral que tan eficaços resulten per impedir fer la independència.
La submissió que suposa el pretext de voler “fer les coses ben fetes” és vergonyant, i fer veure que plantes cara a Espanya menyspreant la seva llei titllant-la de podrida mentre curiosament la compleixes, et sotmets a aquesta mateixa llei perquè dius que vols fer les coses “legalment”, és a dir “ben fetes”, és de jutjat de guàrdia. Sotmetre’s a la justícia espanyola, que el processisme considera podrida, és per al processisme “fer les coses ben fetes”. El processisme diu voler deslliurar-se de la llei espanyola sotmetent-se a la llei espanyola. En fi. Abans es podrirà Catalunya sota la justícia podrida espanyola, que no pas la podrida justícia espanyola. Això sí, els catalans hauran estat els campions mundials de fer “les coses ben fetes” i per això el món sencer els mirarà i admirarà. Ben parits, ja ho crec.
Ara, els meus interlocutors comencen a demanar-se per quina raó els catalans haurien de continuar votant a les properes autonòmiques els mateixos partits processistes, és a dir PdeCat, Esquerra i CUP. La resposta és molt senzilla: aquests partits compleixen a la perfecció el que el votant català desitja, i això no és altra cosa que perpetuar fins a l’eternitat el mer desig d’independència. La manera infal·lible de no aconseguir-la.
