Com ha explicat Manuel Valls, gràcies als seus tres vots (i el suport del PSC), avui Ada Colau ha estat proclamada novament alcaldessa de Barcelona. Amb això, la líder dels Comuns a Catalunya (el projecte se sustenta gràcies al seu lideratge) pot mantenir la visibilitat que li atorga el càrrec d'alcaldessa de Barcelona i no perdre el fil de la seva carrera política. Però haurà de pagar un preu molt car en aquesta ocasió i aquest mandat, i això s'ha notat en el seu rostre i el seu discurs.
Tot això no amb l'ombra de Forn planant, no; amb la seva presència explícita. El cap de llista de Junts per Catalunya a Barcelona ha estat fortament ovacionat i ens ha fet posar la pell de gallina. I de passada, ha fet passar molta vergonya al 155, i a l'alcaldessa, que ha assumit els vots del francès. Forn ha defensat la seva posició amb molta dignitat i ha estat aclamat per una gernació de gent al carrer, però no ha pogut participar de la tradicional passejada dels nous electes que es fa a la Plaça Sant Jaume, de l'Ajuntament a la Generalitat, on els esperava Quim Torra per rebre'ls. Forn ha estat tret de l'ajuntament per la porta del darrere, mentre els nous regidors acompanyaven una alcaldessa molt escridassada, a diferència de fa quatre anys. De fons, els seus seguidors cridant “3%, 3%!” a Forn. Baix, molt baix.
El nou soci de l'alcaldessa, que sí que ha fet referència a la llibertat dels presos polítics, ha negat la mà que li oferia Torra, i l'ha assenyalat amb el dit expressant alguna queixa. El president l'ha passat de llarg i la recepció ha continuat. Torra ha estat molt protagonista aquesta jornada, perquè la seva germana, que viu a Santa Coloma de Farners ha tret el seu retrat de la sala de plens de la vila, quan la seva pròpia formació, Junts per Catalunya a Santa Coloma de Farners, ha expressat la voluntat de fer un pacte amb els socialistes per evitar l'alcaldia de la llista més votada, la d'ERC. La tensió amb el públic ha estat màxima, i el ple s'ha suspès entre les llàgrimes de la representant socialista, que repetia una vegada i una altra que ella no era del 155. Brutal.
Certament, la realitat local és molt diversa. Efectivament, no és el mateix el PSC a nivell de Barcelona o en altres voles molt grans o significatives, perquè estan molt connectades amb la política nacional, que no pas el PSC de la majoria de pobles del país, com per exemple els que subsisteixen en comarques absolutament independentistes. Però la marca, 'PSC', implica algunes contradiccions que molts candidats han d'assumir i, sinó, abandonar el partit. L'altre gran moment de la jornada ha estat a Badalona, on s'ha destapat el pacte secret entre el PP d'Albiol i el PSC d'Àlex Pastor, que havien acordat fer que la llista més votada guanyés, la qual cosa s'aconseguia fent que el PSC es votés a sí mateix. Però amb el que no comptava el popular, és que La Badalona Valenta de Guanyem Badalona i ERC retirarien la candidatura i votarien al socialista Pastor, encara que Dolors Sabater hagués estat més votada.
Se'n diu cordó sanitari contra el racisme. Generositat màxima però també discutible. Sabater va quedar per davant del PSC, i lo lògic hagués estat que el PSC li donés els vots. Però el pacte secret PP-PSC hi era, i el PSC no renunciaria a la seva candidatura. I amb aquest gir de guió al darrer instant, Albiol s'ha quedat amb una cara de pal que li durarà dies. És el final del polític badaloní, després d'haver fet el salt a la política nacional, fracassar i retornar a Badalona?
Al final, totes les forces independentistes han elaborat pactes als seus municipis amb partits com el PSC. Pactes contra natura en molts casos (els més extrems els que incloïen en la fórmula la CUP), que responen més a qüestions locals que nacionals; però amb el mapa global final, les alcaldies independentistes han augmentar cap a les 730 aproximadament a tot el país. L'independentisme, amb alguns matisos, pinta de groc el mapa català novament amb l'excepció més que notable de Barcelona, on avui s'ha perdut una gran oportunitat per iniciar una vertadera revolució. Però la revolució de veritat ja va començar l'1 d'octubre i continua a la presó, on els líders del nostre país romanen tancats, i des de l'exili, on la resta del govern espera l'oportunitat per poder retornar.
