Amb l’objectiu de complementar el darrer post, avui us presentem el pròleg de Salvat-Papasseit al llibre La Batalla de Daniel Cardona.
Tot i ser orfe de pare i de família molt modesta –i haver hagut de treballar durament al port, sent com era, de la Barceloneta–, Joan Salvat-Papasseit va conèixer molts dels millors escriptors catalans de l’època, gràcies a la seva feina a la secció de llibreria de les Galeries Laietanes. I, sens dubte, les ressenyes força favorables d’alguns d’ells contribuïren significativament a la carrera del poeta. De fet, a més de col·laborar en la revista Un enemic del poble, és autor d’una fecunda obra poètica: Poemes en ondes hertzianes (1919), L’irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922), La rosa als llavis (1923), Óssa Menor (1925). Una trajectòria interrompuda per la seva mort prematura.
Al llarg de la seva vida, Salvat-Papasseit combina idees cristianes, marxistes, anarquistes, nietzchianes… fins a veure’s seduït per l’avantguardisme i l’ideal independentista. Una transició, on resulta cabdal el referent irlandès i l’amistat amb Daniel Cardona (patriota i home d’acció).
Precisament, el 1923, poc abans de la seva mort, en el pròleg del llibre La Batalla de Daniel Cardona, Salvat-Papasseit adopta una posició explícitament independentista. I, enfront dels qui la titllen de bogeria, afirma que el veritable mal dels catalans és l’excés de seny, que els condemna a viure dominats pel corrupte estat espanyol. De tal manera que, si els catalans no es tornen bojos de patriotisme, es condemnaran definitivament a la tristesa de ser espanyol.
En el pròleg a La Batalla, Salvat-Papasseit utilitza diversos referents històrics. Així, per exemple, cita a Enric IV de Navarra; afirma que, en els Dietaris de la Generalitat, s’hi pot constatar la profunditat de l’arrel botiflera; i encapçala el pròleg amb un diàleg de Lope de Vega de l’any 1632, on un dels personatges fa referència a la gran fidelitat dels catalans envers els seus furs.
Per concloure, elogia Daniel Cardona pel fet de ser un home amb tremp de soldat –i no un romàntic–, que es decideixi a assenyalar “l’alba d’una gesta magnífica”, que durà Catalunya a la llibertat. La mateixa alba que Salvat-Papasseit anuncia en uns versos del poema La casa que vull, recollit en el seu famós llibre La gesta dels estels: “L’estel d’un esguard/ i el d’una senyera/ la guerra i l’amar/ la sal de la terra/ el llavi d’una flor i l’espasa ferma”.
Nota: Article escrit conjuntament amb Ramon Freixes i Sala
Pròleg de La Batalla de Joan Salvat-Papasseit
El llibre La Batalla (1923) va ser escrit pel polític indepentista català Daniel Cardona i Civit sota el pseudònim Vibrant.
– DOROTEA: Los amantes finos son como los tudescos, que de donde ponen los pies nadie los quita.
– FERNANDO: Y las finas damas son como los catalanes, que perderán mil vidas por sus fueros.
Diàleg extret de La Dorotea (1632) de Lope de Vega
Al 1917, en una d’aquelles hores de maror ciutadana del mar -del cor com una mar- d’aquesta Barcelona, Jaume Brossa, a Un Enemic del Poble, excitava a tothom l’hora dels bojos. Invitava a un heroisme que, de tanta virtut, s’apel·lés bogeria. Barcelona esclatà, aquell juliol, com un vaixell encès dins una mar furienta. El mateix Jaume Brossa, idealista absolut, hi arriscava quelcom.
Avui un amic nostre ens ha parlat encara d’una mena de bojos. Aquells que produeix el patriotisme absolut. Són gents que van de pressa, que no tenen espera. Mateix que uns anarquistes que esperessin l’Arcàdia un endemà al matí, pensen que Catalunya, ni que donin llurs vides, s’escaurà independent una tarda impensada. Com que això no és possible, l’optimisme ideal se’ls torna pessimisme. Igual que els anarquistes, són uns pertorbadors.
Confessen que, amb l’amic, parlava Catalunya: Catalunya i el seny tenen un maridatge que jo acuso espanyol, almenys en conseqüència. Quan es féu la unitat monetària espanyola, unitat veritable, el seny fou provocat, però no passà res. Era molts anys abans que el fra Lope de Vega escrivia el diàleg que he dictat més amunt. Amb la dominació, millor, amb la corrupció dels espanyols, aquí, els catalans perderen la vergonya i el desig de tenir-ne. Sols va quedar-los un viu sentit d’ésser pràctics, i oblidaren els furs, com primer oblidaren que eren una nació. El sentit d’ésser pràctics els dugué als millors llocs de l’Espanya política, deixant arraconada llur missió veritable. Si hi ha un memorial de greuges, hi ha també, certament, una llista molt llarga de catalans espuris, emprant el mateix mot que usen els castellans. La primera reacció dels nacionals conscients motivà més sorpreses als catalans mateixos que a les gents enemigues… I és curiós l’insult, que es el mateix de sempre. Per ells, «son cuatro locos…», pels d’aquí «els de la ceba!».
Llegint els Dietaris de la Diputació de Catalunya és fàcil constatar com l’ànim botifler té unes arrels profundes. Però l’home de seny, el prudent, el poruc, encara més endins. No parlem del temps nostre, on, fins fent-los honor, a tot separatista se li dóna el bell títol de boig del patriotisme. Perquè jo he dit l’amic, però podia dir-vos una veu que passava.
Deixareu que afegeixi que un pot tornar-se boig de patriotisme? Que cada català es miri dintre seu. Som ben bé catalans? El soldat i galant Enric IV de Navarra, rei cavaller de França, els deia als de Tolosa, perquè no li complien un edicte pregant-los d’ajudar-lo amb diners, que era perquè tenien, al ventre, l’espanyol. «J’aperçois bien que vous avez encore de l’Espagnol dedans le ventre.» Jo no sé res més gràfic ni altres mots més preciosos que es puguin aplicar, avui, als catalans. Així, un català autèntic serà pres de tristesa o bé es tornarà boig.
Per a comprendre això cal que el qui no ha pactat amb l’enemic, el qui no és disposat a donar-li les filles ni el tribut de la sang quan els seus fills són homes, es situï en la guerra. La invasió, no és un fet? L’escarni, no és constant? És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Sou boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d’ésser separatistes.
He avançat aquests mots pel fet d’apadrinar el llibre de «Vibrant». Altra millor batalla no la dóna un romàntic, que aquest amic guerrer. Us puc assegurar que és un tremp que no tinc i que jo he envejat sempre. Com de soldat de mena. I hom creu en el pervindre de la nostra nació escoltant i emparant-se d’aquests tan rars, però que encara en queden. I sou en el llindar de la llur bogeria, al tret que us fan promesa que «comencen d’haver-n’hi!», que no pensen morir sense assenyalar l’alba d’una gesta magnífica. Sabeu que ho diu el cor, el primer que ha fallit en els altres; i és que passa per ells, que demanen justícia d’una opressió moral, no una opressió econòmica, la gram flama, cremant, del lirisme més pur. La fortuna no és res, i la pròpia existència és poca cosa davant llur ideal. Pressentiu Catalunya com la voldríeu veure, com no en som massa dignes, però que ells ja reviuen, alertes, sempre anònims, percursors de l’acció.
La ploma de «Vibrant» és tallant i verídica, talment una ferida oberta amb una espasa. Fóra un home de lletres si no fos el xarpó. Fins s’enamora i tot, i parla de la terra i dels fruits de la terra, gelosia, potser, d’aquesta pàtria nostra tan rica i tan turgent, amb un cel llis i clar i una mar llaminera, que ja havia fet gran, altre temps, la gent nostra. Sols que us canta la terra com un soldat a punt de morir defensant-la i compreneu aviat que pot venir un dia que ens caldrà de morir-hi.
Hi ha coses que les diuen només la gent de la guerra. Si ens defensen l’honor, les devem estimar, les devem exaltar. Jo us presento aquest llibre, obra d’un legionari, soldat de Catalunya: entre els bojos comptat dels primers.
Extret d’aquesta pàgina
