L’explosió demogràfica, l’accelerat procés d’urbanització que portarà milers de milions de persones a viure en megàpolis, l’increment de la contaminació per residus industrials, agrícoles o energètics fan de l’aigua, la seva captació, distribució, consum, depuració i reincorporació al cicle natural un repte global. La seva escassetat o la seva sobreabundància la converteixen en un bé social d’interès que, com amb altres casos –aliments, matèries primes, energia–, pot ser convertida en matèria d’especulació i desigualtat social.
En el Pla de recerca i innovació 2010-2013 ( http://www10.gencat.cat ) desplegament del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació de Catalunya (2008), s’establien 17 reptes socials o ambientals globals en què Catalunya podia excel·lir. He llegit fa poc un article de Porter en què reclamava l’orientació de les empreses i el sistema de RDi a finalitats socials, no per cap especial altruisme, sinó com a únic sistema per garantir la seva sostenibilitat econòmica precisament perquè cercaven la sostenibilitat social i ambiental. Això és el que es va fer en l’orientació dels 17 focus del PRI. Doncs bé, l’aigua té un capítol propi en aquest pla català.
I el té perquè aquest repte global es pot abordar des de casa nostra amb seguretat. Situats a la Mediterrània, terra d’aigües escadusseres, Catalunya posseeix un clúster de més d’un centenar d’empreses vinculades al tema, així com algun centre tecnològic mixt universitat empresa i el centre de recerca d’excel·lència del col·lectiu CERCA: l’ICRA de Girona. A la Mediterrània, només Israel està a un nivell similar o superior en alguns dels camps. Aquest seria un exemple pràctic de les noves comunitats d’innovació i coneixement (KIC) en què empreses de diversos sectors: químic, metall, plàstic, construcció, informàtica, energies renovables, etc., conflueixen en l’objectiu de gestionar de manera sostenible l’aigua i ho fan mitjançant centres tecnològics i de recerca.
A Catalunya hi ha alguna d’aquestes empreses que són autèntiques multinacionals ben situades que tenen l’expertesa de construir piscines olímpiques o bastir un circuit tancat i quasi integral de reaprofitament de l’aigua en una llar. I hi ha també gegants de la distribució. Sabem, doncs, de la nostra capacitat empresarial, científica i tecnològica en el repte de l’aigua i la seva escassetat. Podem figurar en el mapa mundial. I això vol dir que tenim un sector amb grans possibilitats d’internacionalització, és a dir, de negoci i creació d’ocupació. Hi ha milers de milions de persones que no tenen solucionat el problema de l’aigua. Per això cal cercar aliats entre països capdavanters i mercats en països emergents.
Ara bé, hi ha dos vessants que no caldria oblidar: el social i el polític. Fa pocs dies Itàlia votava en referèndum negativament a una llei que afavoria una major privatització de l’aigua. Aquí a prop, aprofitant la situació d’asfíxia econòmica d’alguns ajuntaments, hi ha qui està cercant la compra d’empreses municipals d’aigües perfectament rendibles. Cal abordar aquest vessant de la qüestió de l’aigua. Estaríem en la nostra tradició medieval de jurisprudència popular sobre aigües. Seria bo, doncs, que facultats d’humanitats o de ciències socials, començant per les més pròximes als centres de recerca de referència, excel·lissin en l’anàlisi del seu vessant social (desigualtats, migracions…) i polític (dret d’aigües, públic/privat, règims concessionaris…). El debat social i polític ha d’innovar en paral·lel a la ciència perquè en pot determinar l’orientació. Estem, com amb l’energia, al cap del carrer. Apostem per un model de dependència basat en infraestructures faraòniques i previsiblement en mans de grans corporacions? O apostem per un model d’independència i màxima sostenibilitat, també econòmica, capaç de fer baixar el consum i acostar-se als cicles integrals difusos al territori? No és el mateix innovar en una direcció o en una altra. Crec que Porter tindria clar quina té més impacte social positiu.
http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/429696.html
