La Laia Pujol és una persona tímida. O això és el que ella sent i viu. I ho viu i sent fins a tal punt que, el seu primer recull poètic, Les bèsties mudes (Editorial Fonoll, 2023), ha obtingut el darrer premi Joan Duch de poesia per a joves escriptors amb la timidesa com a concepte axial de l’esmentada proposta. Quedem a la Laie –on millor?– per parlar-ne a bastament i endinsar-nos en el món del camuflatge que proporcionen les paraules…
Li pregunto pels seus orígens poètics i amb un discurs molt ben travat i un fil de veu segur de si mateixa, la Laia m’explica que ella no ve del món de la literatura (com jo és una poeta que té els seus orígens en el món de l’audiovisual), que l’esfera de les lletres era un món a ella extern i que darrere hi ha tot un aprenentatge entre intuïtiu i autodidacta on la lectura ha jugat un paper clau en la seva formació com a lletraferida. Confessa que Estellés, per la seva faceta social, és una influència que la marca (i és força pertinent recalcar-ho, atès que ens trobem en l’any del centenari), a pesar que reconeix la diferència entre Les bèsties mudes i la poesia del de Burjassot: “de totes maneres, t’he de dir que aquest no és el meu primer poemari. En realitat, el primer és un inèdit que quedà finalista del premi Salvador Iborra i que ara per ara està guardat en un calaix (i ho diu tot esbossant un to de veu murri) amb la intenció de treballar-lo més en profunditat”.
En aquest sentit, la Laia Pujol marca distàncies amb la idea de lírica poètica. Li pregunto (vaig per feina) si és tímida, i ella, segura d’on trepitja, em respon sense concessió al dubte, rotundament: “sí, ho soc, sempre”, amb aquella alegria encomanadissa que desprèn el seu caràcter: “de petita encara més, era molt exagerat, no m’agradava gens parlar en públic, és una part de mi que m’ha definit especialment fins al punt de prendre (o no) determinades decisions”; aleshores, em confessa que l’escriptura és una manera d’investigar: “escriure no deixa de ser anecdòtic, allò que realment m’agrada és tota la part prèvia. Investigar primer i després poder fixar el text”.
I és així com entrem en el procés d’elaboració de Les bèsties mudes on, evidentment, hi ha tot un mètode d’investigació i reelaboració: “vaig llegir molt sobre els orígens de la timidesa. Per exemple, el llibre Shrinking Violets, una anàlisi global força interessant sobre la matèria. Una qüestió (i, com qui explica un secret, abaixa una mica el to de veu) que s’ajunta amb el tema animal”. La Laia qualifica la idea com “una mica esbojarrada”, i m’ho explica mentre gesticula amb la mirada, perquè si la Laia gesticula és quan t’escruta amb l’esguard: “va ser un dia a l’Oceanogràfic, on en un documental sobre vida natural parlaven d’una papallona que, com a manera de poder-se protegir, emulava una espècie de papallona tòxica, quan en realitat, aquella papallona era totalment innòcua. A partir d’aquí és que començo a tenir present el tema del camuflatge animal. Fet que em portà a pensar en la invisibilitat com a forma de viure (i de sobreviure, matisa) i, de retruc, a la psicologia de la mateixa timidesa”. I afegeix: “vaig pensar que seria bo explicar una història a dues bandes on la introspecció humana es pogués relacionar, tot jugant-hi, amb imatges animals”.
Arribats aquí em venen al cap els següents versos de la Laia: “m’he pintat ulls / de mussol a les ales. / dos grans cercles negres / que enganyin la bèstia / si em bufa al clatell”.
Aprofito per recordar-li a la Laia que el que fa a Les bèsties mudes va en la línia de relacionar allò humà amb els animals, els déus o els semideus –meitat home, meitat bèstia– com els homes lleó que flanquejaven les entrades dels palaus sumeris: “volia apropar la bestialitat a l’ésser humà, perquè un tímid té molt de bèstia interior, certament una bèstia que va per dintre, és a dir, com més coses calles més vas acumulant en el teu si interior…” I lluites perquè no surti? ,–faig (silenci): “forma part de la teva manera de ser, però és veritat que també lluites una mica, atès que sempre hi ha aquest ull exterior a tu que et cohibeix. Per això m’agrada el poema que has llegit (escric, / perquè sobre l’esquena del paper / la meva veu camina en calma… ), per la calma que t’aporta l’escriptura. La literatura, al cap i a la fi, és una manera de poder parlar de tot bo i evitant aquest ull cohibidor”. Quan escric és quan puc parlar de forma més lliure, sense ser jutjada… Per a mi, la poesia és llibertat. Una via d’expressar-me en llibertat, creativament. La poesia és, d’alguna manera, una de les arts més pròximes i, a la vegada, més inabastables per la seva capacitat de fusionar en un full de paper conceptes oposats que altrament mai no es reunirien”.
En aquest punt de l’entrevista no me’n puc estar de preguntar-li la raó per la qual un bon dia començà a escriure versos: “Jo crec que… (dubta un moment i s’ho pensa bé), jo no vaig començar per la poesia, a mi el que m’agradava era explicar històries… Allò que m’atreu és intentar de transmetre un món propi de manera personal, fer arribar un missatge que per a tu és important. Jo, en realitat, soc comunicadora, la meva feina es basa en la comunicació, en el seu dia vaig estudiar comunicació audiovisual. Per això, en aquest sentit és que per a mi té importància poder comunicar”. Li faig avinent que és una persona tímida que combat per terra, mar i aire la seva timidesa. “Sí (riu), d’una manera molt indirecta. Hi ha aquesta barrera alhora que hi ha ganes de comunicar coses. Per mi Les bèsties mudes ha estat un llibre que m’ha permès fer les paus amb la meva timidesa, tenia ganes d’escriure alguna cosa que em permetés reconciliar-me amb el que socialment es veu com un estigma”.
Resta en silenci uns segons, com qui medita just allò que ha dit, fixa la vista (bé a mi m’ho sembla) en un punt indeterminat, moment que jo aprofito per tornar a insistir sobre com va arribar a la poesia: “jo crec que va ser a partir que vaig estudiar cine, curiosament l’època en què em va començar a agradar més la poesia que la novel·la… De la poesia, ja et dic que m’agrada especialment aquesta capacitat de síntesi que té. Que amb una sola imatge (o bé amb unes poques) pots expressar idees de gran complexitat… Per a mi la poesia no dona mai respostes, la poesia, els poemes, sempre són preguntes, i això lliga amb la humilitat. Hi ha el contrast entre el complex i l’humil. I aquest joc és el que m’agrada, fer preguntes que potser altra gent es fa sense donar respostes”.
Em confessa, la Laia Pujol, que és metòdica en treballar poèticament, que procura fer llistes de paraules per evitar el pànic davant del full en blanc: “quan tinc clar el que vull escriure és aleshores que m’hi poso, rarament escric a raig”, fet que atribueix al fet de venir del món del guió i d’haver-ho de tenir tot poc o molt previst. Recalca (amb fil de veu segur) aquest aspecte, tot i que el resultat final té relació directa amb allò que diríem la Idea –com diria J.V. Foix– per desenvolupar. Com a fotògraf –i com a poeta– no puc deixar de pensar en fins a quin punt la nostra formació en el camp de les arts visuals ens pot influir a l’hora de copsar les imatges poètiques. Sigui com sigui, amb un posat tímid (no podria ser d’altra manera) deixa clar que: “li costa llençar a la brossa la feina feta, i que mira de treballar els esbossos abans de descartar-los definitivament”.
Tornem a la bèstia, aquella bèstia que la poeta de Rubí manté a ratlla, tot i que jo no puc estar de preguntar-li si alguna vegada es desboca: “Sí, però normalment és en el context de la meva faceta creativa. A Les bèsties mudes hi ha algun poema que parla sobre la sublimació. La via artística com a catarsi per expressar ràbia o bé sentiments intensos que no tens altra forma d’expressar”. L’art, així doncs, com a via d’alliberament i per copsar –i integrar– de manera positiva la qualitat de tímida: “en el llibre que t’he esmentat abans, Shrinking Violets, es recalca que hi ha societats en què la timidesa es veu d’una manera més positiva (cita el Japó o Escandinàvia), els tímids s’identifiquen amb trets que tenen una repercussió social favorable com la moderació, la humilitat o també la capacitat d’escoltar. Per contra, en els països de la Mediterrània, la timidesa es veu com un tret més negatiu. Som societats més desbocades, on la timidesa no respon als canons socials que ens configuren… En tot cas, investigar això em serveix per canviar la visió i descobrir aquelles coses més avantatjoses que ser tímid et pot aportar”.
Li comento que quan la vaig veure recitar per primer cop a la llibreria Ona, vaig sentir una veu emfàtica, un recitat molt punyent, que ella hi posava tot el cor i l’ànima en pronunciar cada paraula amb el propòsit (m’ho semblà llavors, i aquest és el caràcter oral de Les bèsties mudes) de superar com una mena de barrera invisible: “Sí, sí (emfatitza, com qui confirma una certesa), al capdavall, això és com una purga!, el llibre és tot un desfogar-se, sobretot la segona part, més obscura, amb un ritme força més intens, just perquè hi ha la voluntat de fixar aquest caràcter bestial, gairebé tribal. Aleshores, quan em toca recitar, ja que em sé nerviosa i que pateixo, m’agrada buidar el pap i treure (parir) allò que he guardat a dins la panxa (riu a cor que vols) durant… fins que hi ha un moment que li trobo el gust i dic: ‘calla, escolta, puc aferrar-me a les paraules, això em dona seguretat’”.
Ja per acabar –el temps té els seus límits– li faig avinent a la Laia (amb qui hem estat una bona estona parlant de viatges i fotografia) que la seva és una poesia, la poesia de Les bèsties mudes, d’un caràcter simbòlic força evocador: “la veritat és que la qüestió de la simbologia m’interessa, sempre m’ha fascinat el potencial enigmàtic que té el símbol, i això té relació amb Les Bèsties mudes perquè cada poema està concebut com un petit enigma que s’ha d’anar desxifrant a mesura que es llegeix. De fet, el símbol, com a tal, té una part visual i històrica que pressuposa un imaginari compartit que alhora, però, entra en conflicte amb l’imaginari de cadascú. Hi ha una polaritat. És el que té el símbol, aquesta capacitat de dir plural que fa seva la poesia. De fet, per a mi la poesia és com un viatge interior”.
