Si ja és patètic haver vist al llarg d’aquests darrers anys el galdós paper d’Esquerra com a mariachi del PSOE català, del qual nacionalment no ha aconseguit res a canvi tret de la comoditat de la poltrona nacional on s’agombola, ara, a pocs mesos de les eleccions, Esquerra ha superat la profunda tristesa per endinsar-se en el terreny de la mesquinesa més vergonyant. I ho està fent en caiguda lliure perquè el temps l’apressa. Aquell fons del pou on fins ara semblava que ja havia tocat, ha resultat ser només l’inici del tram final de la seva miserable davallada. I val a dir que hauria estat ingenu pensar que, amb el paper que ha estat fent el partit pseudoindependentista tot aquest temps, mostraria a darrera hora un sol gram de dignitat a l’hora d’intentar salvar la nau. No. D’on no n’hi ha no en pot rajar, i Esquerra actua amb la previsible desesperació dels estudiants mediocres, aquells que no han estudiat al llarg del curs i a última hora volen aprovar com sigui, robant l’examen de l’alumne més brillant de la classe. En el cas que m’ocupa, el poble català, veritable artífex de les consultes.
Ara Esquerra s’agafa a les consultes com a un ferro roent, pretenent haver-ne estat l’instigador, igual que fa CiU, quan no oblidem que les consultes han estat populars precisament perquè cap d’aquests dos partits no va moure un dit per promoure-les. A Arenys de Munt ja van intentar ficar-hi el nas, però se’ls va aturar els peus. Però ja se sap que el poder, ni que sigui de joguina, només necessita temps per redreçar els seus errors i redreçar així el sentit de l’opinió pública amb el corresponent rentat de cervell al poble, que com a tal sempre és, ha estat i serà subnormal, per més que se li repeteixi a tort i a dret el tòpic mentider que és savi. De fet, si el poder li ho repeteix és precisament perquè sap que el poble és ruc i s’ho empassa. I Esquerra sap perfectament que en l’imaginari col·lectiu el partit representa l’independentisme i, per tant, l’associació entre aquest partit i les consultes per part de la majoria és automàtica. Ja he dit que la massa és el que és, simplista, és a dir, curta de gambals a morir, i en això Esquerra, per com actua, demostra ser-ne plenament conscient i, doncs, estar totalment d’acord amb mi. Fixa’t, no hauria dit mai que jo tindria alguna cosa en comú amb aquesta trepa de miserables venuts. Tot plegat significa que només un cop d’efecte inesperat a última hora pot fer que la societat canviï en favor de les opcions més febles, una part de les quals són les més honestes i enraonades, o sigui convenients, cosa que és precisament el que les condemna a la marginalitat. I penso en Reagrupament, és clar. I és que el poder té a les seves mans la capacitat de màxima propaganda sobre la massa. Per això és poder.
Però el ferro roent on s’agafa Esquerra per salvar el cul i continuar amorrada a la menjadora la propera legislatura dóna més de si. Molt més. Com que sap que el poble el conformen un ramat de xais, per tal de confondre’l llança tota la merda possible amb el que calgui a qui calgui. Tot s’hi val. Aquest és el cas del darrer número d’abril, el 174, de la revista d’Esquerra. A la contraportada apareixen tot de cares antipàtiques al catalanisme, com ara Jiménez Losantos i Francisco Camps, entre les quals apareix com qui no vol l’escriptor Víctor Alexandre. Fa riure, oi? La notícia té concretament a veure amb tot de gent anticatalana que ataca TV3. Per això el pamflet aprofita que Alexandre va escriure el llibre TV3 a traïció per incloure’l entre aquesta gentola a fi naturalment de desacreditar-lo i, de retruc, desacreditar Reagrupament, que és qui Alexandre defensa com a única opció independentista, igual no cal dir que un servidor. Els desafectes al règim de fireta provoquem aquestes urticàries. És natural que Esquerra vegi l’independentisme com un perill, unionista com és per mantenir-se a la poltrona; és natural que tingui por de l’independentisme, no fos cas que el poble comparés i li acabés arrencant la disfressa. Una altra vegada, doncs, veiem com Esquerra aprofita el simplisme de la gent enviant-li un missatge simple. Al partit no se li escapa que el poble continua veient TV3 com un símbol de catalanitat inqüestionable, i que són quatre els que s’adonen de la seva espanyolització que, per cert, ha propiciat en safata Esquerra. De manera que és fàcil vendre la idea que qui ataca TV3, per enraonat que sigui l’atac i per més que justament l’ataqui per defensar la seva catalanitat, és perquè és un traïdor a la pàtria. De nou una idea simplista, un esquer fàcil per al populatxo. Perquè és ben sabut que, a patriotisme, a Esquerra no la guanya ningú. Llàstima que en realitat sigui patriotisme regional autonómico. Serà divertit veure la merda que Esquerra esquitxarà sobre Laporta quan confirmi la seva aparició en política. Riute’n de les clavegueres. En fi. A Esquerra no la sentirem caure. Tan profunda serà la seva caiguda.
