Seria per riure si no fos perquè és per fotre’s a plorar. D’entrada sento que, els catalans independentistes, en comptes d’ignorar-lo fan servir contínuament el llenguatge inventat per l’espanyolisme quan parla de “la tercera via”. La tercera via no existeix, és un invent del no-res que a còpia de la repetició del mot només pot acabar existint, ni que sigui en la ment del poble. És això, provocar, crear confusió per reforçar l’immobilisme, el que busca Espanya. Del no-res se’n fa categoria a força de parlar-ne, i és l’independentisme qui no para de parlar de la tercera via, més i tot que l’espanyolisme, encara que sigui per rebutjar-la. És típic del catalanisme caure en el parany de malbaratar energies en la justificació, i, en justificar-se, reforçar el fum espanyolista fins a fer-lo semblar sòlid.
Després tenim un president amb qui no crec però que, tanmateix, reconeixent que hi ha posat la cara, considero que cal donar tot el suport en això que, amb ridícula solemnitat, anomena “el procés”, un procés, però, que es veu que passa per tornar a corre-cuita dels Estats Units, on per cert Mas treballava per a Catalunya. I cal tornar dels Estats Units per “demostrar bones maneres” assistint a la coronació del nou rei espanyol, anomenat Felip VI, descendent, doncs, si no m’erro, de Felip V. Mas va preferir deixar de treballar per a Catalunya per treballar per a Espanya. Bonic, molt bonic. Francament, jo no sé quin concepte té el president Mas de les bones maneres, perquè a mi em sembla que el que ha demostrat són molt males maneres vers el seu propi poble. Una falta de respecte cap al seu poble i, com a català, cap a ell mateix. De fet, ha demostrat molt males maneres també vers Espanya, amb qui pretenia demostrar bones maneres. I és que no hi ha pitjor menyspreu, no hi ha menyspreu més sublim, no hi ha pitjor manca de respecte que rebre veneració, i ja no et dic res quan la veneració que mou l’adulador a adular és la por traduïda en submissió vers l’adulat. Sap greu tanta baixa autoestima que porta Mas a confondre el vassallatge amb la bona conducta. Tanta aplicació és sospitosa, i més que res perquè no sembla precisament aquesta la manera de captenir-se amb l’opressor quan es vol la llibertat. És venerant Espanya a través en aquest cas de la seva monarquia com aconseguirem alliberar-nos justament d’Espanya i de la seva monarquia? Noi, no entenc res. O, millor dit, ho entenc tot. Són massa anys sabent quin peu calcen els calçasses de CiU.
Però això no és el més trist. Són els catalans independentistes mateixos, aquells que amb raó posen el crit al cel per l’abaixada de pantalons de Mas en assistir a la coronació espanyola, els qui justifiquen la mena de fe a la qual recorre Mas per justificar la seva abaixada de pantalons. Em refereixo a aquella fe que fa que en aquests moments et crucifiquin a l’acte si critiques res que tingui a veure amb “el procés”. Posar en qüestió res del que s’està fent o del que no s’està fent et converteix automàticament en enemic del poble. Ara es veu que en nom del bon rotllo, de l’harmonia, és inoportú criticar res, per nefast que sigui allò que fa que tinguis l’atreviment blasfèmic de criticar, i per més que fins i tot et donin la raó en allò que critiquis del “procés”. Ara s’imposa callar i somriure en nom de l’harmonia. No importa que aquesta harmonia basada en l’acriticisme ens porti pel camí del pedregar. S’ha de callar, no entorpir “el procés”, no ser aixafa-guitarres, perquè ara es veu que no és moment de mostrar diferències. Ara cal fer pinya, per sobre de tot cal fer pinya, diuen. Es veu que, ben juntets, el fracàs serà més suportable, i, ben calladets, elegant i tot. Rodona. La cosa sortirà rodona. Interessant. És una subtil manera de reconèixer d’entrada, en no afrontar les coses com són a fi de poder arranjar-les, que vas de pet cap al fracàs. Fent veure que tens confiança, demostres una falta absoluta de confiança. Típic dels catalans amagar el cap sota l’ala. Sempre he pensat que es té fe quan es té por. D’això, de la por, s’alimenten precisament les religions. Per contra, sempre he pensat que es confia quan hi ha motius racionals per a la confiança. Però no, els catalans, sempre catòlics, tenen fe. És l’autoengany etern de la llar d’infants. Llàstima que oblidin que no és somrient harmònicament com se’n va la migranya, sinó prenent mesures correctores. I llàstima que els catalans oblidin que allò que ara diuen que no toca criticar és d’entrada, de manera immanent, criticable, atès que les estratègies –quan n’hi ha– no les fa un àngel caigut del cel, sinó els homes, els imperfectes homes.
Per poc que s’analitzi aquest capteniment estúpid dels catalans a renunciar a la crítica de la raó en nom de la sagrada unitat en “el procés”, hi veurem darrere un caràcter submís, la submissió del tutelat, d’aquell qui està acostumat que pensin per ell; d’aquell qui té una fe cega en qui el tutela, talment criatures. Sense anar més lluny, i permeteu-me l’exemple flagrant: la fe que ha tingut el català en el tal Pujol durant 23 anys, l’inqüestionable Pujol de l’”ara no toca” i que el poble, en un acte de fe, va voler creure fins fa quatre dies i per això al llarg de tots el mandats del guru mai no va tocar independència. I sense anar més lluny, i encara més patètic, la fe que ha tingut el poble català en això que el veí en deia i continua tenint la barra d’anomenar Estado plural, fins que els catalans han baixat de l’hort fa quatre dies, i encara ara dubto si del tot.
I parlant de la submissió catalana, torno a Mas. Es veu que no n’ha tingut prou de perdre el cul per assistir a la coronació espanyola, sinó que ara el seu partit ens diu simpàticament que, si Espanya ens fa una proposta, la posarem a votació. Noi, no entenc res de res. Primer CiU ens repeteix fins a l’extenuació que som una nació, i ara resulta que aquesta nació troba normal demanar l’opinió vinculant del país veí per decidir què hem de fer amb el nostre futur nacional. Caram, caram… Una nació catalana, doncs, tan tutelada que fins i tot quan no se li imposa la tutela continua reclamant-la. Sobretot, sobretot, cal no fer enfadar qui t’esclafa. Tant se val que et facin propostes que no complirien ni que volguessin ni poguessin complir-les; tant se val la contradicció d’acceptar propostes del veí per a una consulta catalana que ha estat motivada justament per l’incompliment de tota proposta o compromís d’aquest veí; tant se val que la història indiqui que el veí no sap què significa proposar perquè només entén el verb imposar, i, doncs, justament per això calgui fer aquesta consulta al poble català, per cert que sobirà en tant que nació –o no hem quedat que som nació?; tant se val que sigui el poble català qui hagi de ser consultat i no l‘espanyol en acceptar els catalans cap proposta seva; tant se val que el poble català no s’hagi manifestat precisament per reclamar propostes espanyoles. En fi. Una nació ben curiosa, aquesta. Farem la truita sense trencar l’ou, perquè trencar les coses és demostrar males maneres a qui no para de trencar-nos la cara. Uf. Doncs mira, posats a ser grotescos, em pregunto per què CiU no proposa a la resta de nacions del món que hi diguin la seva per posar-ho a votació els catalans, a veure què els sembla. O és que segons CiU només Espanya, aquella de qui curiosament dius voler-te alliberar, té dret a cuixa sobre nosaltres, els catalans? Verge del Carme i del Remei… I és amb aquest personal polític i civil que els catalans pretenen aconseguir la independència. Un acudit. Només pot ser un acudit.
Ricard Biel
