Cada cop que sento dir als catalans “volem votar” tinc la total certesa que no pensen fer ni exigir als seus polítics el que caldria de veritat fer i exigir per aconseguir la independència. Cada cop que sento dir als catalans que volen votar tinc la certesa que no menteixen, que volen exactament això i no una altra cosa: votar. Res més que votar. Votar com una finalitat en si mateixa, altrament m’explicarien què pensen fer després de votar, és a dir com pensen exigir-se i exigir als polítics trencar amb Espanya després de votar.
A Escòcia se celebrarà un referèndum, no una consulta. A Escòcia tindrà sentit votar perquè el referèndum és consensuat, amb validesa legal. Per tant, jo aquí no vull votar, jo vull la llibertat, jo vull la independència, però els catalans només volen votar malgrat repetir i repetir-se que volen la independència. Però és mentida, no la volen. Quan algú vol de debò una cosa fa tots els possibles i amb la màxima eficiència per aconseguir-la. És veritat que un pot anhelar una cosa, ser curt de gambals i fer de bona fe tot el contrari que caldria per aconseguir-la. Aquest, però, no és el cas dels catalans. El català mitjà és certament cretinet, però en el seu cas no es tracta de bona o mala fe (per bé que de mesquí en té una estona llarga), sinó d’autoengany a causa d’un irreductible infantilisme covard. Per a ells votar només és una de les infinites finalitats dels infinits invents que s’empesquen successivament per evitar transgredir la llei i fer enfadar l’amo espanyol. Ja ho deia Joan Sales: “els catalans portem 500 anys fent l’imbècil. Però no es tracta de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l’imbècil”. Clavat. Lamentablement, jo afegiria que aviat serà de tant fer l’imbècil que deixarem de ser catalans.
Algú em podrà dir que s’ha d’anar pas a pas, i que fer el referènd… la consulta és un primer pas clau per carregar-nos de raons i bla bla. Naturalment, això és mentida, no s’ho creu ningú tret dels catalans mateixos, perquè no té cap sentit carregar-se amb la raó d’una votació quan per activa i per passiva tant el govern espanyol com la cancellera alemanya mateixa ja han dit que no troben que la votació dels catalans sigui cap raó, ans al contrari, ja ens han dit que la democràcia exercida pels catalans i per als catalans no només no és democràcia, sinó que és una ximpleria.
Així les coses, és exactament per això que he dit que no vull votar, sinó que vull la llibertat; és exactament per això que no vull votar, perquè no he de demostrar com de simpàtic demòcrata sóc a una gent espanyola i europea que, quan es tracta de democràcia per a Catalunya, se la passen pel folre; és exactament per això que no vull votar, per dignitat; és exactament per això que no vull votar, perquè no he de satisfer una gent antidemòcrata vers els catalans, i per demostrar justament que aspiro a un país independent verament demòcrata; és per això que no vull votar, per fer-me respectar, per demostrar que com a català vaig de debò, que no tinc cap amo, i menys cap amo impertinent espantaocells que em menysprea i per això el transgredeixo assertivament ignorant-lo tirant pel dret cap a la independència; és per això que em sembla evident que la consulta que volen fer els catalans no em sembla cap pas endavant, perquè de fet no és cap pas, i encara menys enraonat; és exactament per això que només una DUI tindrà sentit; és exactament per això que sempre he considerat que la Via Catalana i la propera V a Barcelona tenen tot el sentit del món si el que es vol és guanyar nous independentistes pensant en una DUI, però que és justament per això que la via catalana i la V em semblen dues estèrils collonades perquè, podent tenir tot el sentit del món, són els catalans mateixos els qui amb la seva mentalitat estúpida inutilitzen aquestes accions potencialment excel·lents en no utilitzar-les per allò únic en què tindrien sentit: com a fonament per a l’èxit d’una DUI.
Tot plegat em porta inevitablement a pensar en els aldarulls a la Barceloneta, molt definitoris del país que tenim, o sigui de la seva mena de gent. Hi ha dos factors bàsics que expliquen el merder més que previsible que estan tenint ara els veïns del barri. D’una banda ser els catalans tan cecs cobdiciosos de confiar l’economia de la ciutat en el turisme, cosa pròpia de república bananera; d’altra banda, i és aquí on vull anar a parar, ser tan babaus provincians de destruir el propi país i el benestar de la pròpia gent per satisfer acomplexadament els forasters, no fos cas que creguessin que no som moderns i que som antipàtics. És la típica actitud patètica i indigna catalaneta fonamentada en la idea que el client sempre té raó, perquè la pela és la pela i per tant queda justificat abaixar-se automàticament els pantalons, començant per passar-se directament a l'espanyol malgrat l'estranger de torn no en sàpiga un borrall, i a sobre pagar la vaselina. En fi. Suposo que els francesos o els alemanys, per posar dos exemples, deuen ser molt rancis antipàtics per no permetre el que sí permeten els catalans a la Barceloneta i a mig Catalunya. Sobre aquesta qüestió recomano l’últim article de l’imprescindible Xavier Roig al nefast diari Ara.
I posats a recomanar, està molt bé pensar en l’11 de setembre i el 9-N, però no estaria de més no oblidar que, entremig, hi ha el 12 d’octubre. Compte, compte amb aquesta data i amb qui la celebra, perquè són perillosos. Són perillosos perquè, a diferència dels catalans, estan per civilitzar però fan la interpretació correcta de com funciona el món: amb la violència més o menys engalanada i, en el cas espanyol, gens engalanada. Aquesta gent no hi entén, d’ornaments florals. No saben què és un lliri, i encara menys dur-lo a la mà. En canvi, els catalans d'això són experts. Sobretot, experts a insistir que apreciïn el seu lliri. A insistir a canviar el món.
