Quan jo era jovenet –de la qual cosa ja en fa molts anys-, sobretot als pobles on tothom es coneix, era habitual que quan un noi i una noia començaven a festejar se sentissin crítiques força desagradables sorgides de l’entorn proper i no tan proper. Això passava encara més si la noia o el noi eren prou eixerits, intel·ligents o gaudien d’una bona posició: “Que si és un tronera”; “Que si aquella noia l’hem vist amb no sé quants”; “Que si a casa seva no tenen on caure morts”; “Que si va haver de deixar els estudis perquè no dóna per a més”. Etcètera, etcètera.
Ara, a Catalunya ens passa una cosa semblant. S’han adonat que el nostre festeig amb la independència va de debò i pertot surten opinions que intenten despullar-la de qualsevol atractiu. Com en el cas del xicot o la xicota, les crítiques brollen en els cercles més del costat i en els de més lluny, la qüestió és ofegar –com sigui– la il·lusió que hom sent davant un horitzó nítid i lluminós.
Així, assistim a un reguitzell d’atacs en forma de declaracions que arriben des de totes bandes, tant de les tradicionalment hostils a tot el que faci olor de català com de les que, fins fa poc, consideràvem bons companys de viatge. Són molts els qui s’apunten al desvari, des dels més reaccionaris als –teòricament– més demòcrates.
A jutjar per les incongruències que escoltem o llegim, deuen estar força nerviosos, de tal manera que s’han fet declaracions com que “una República Catalana independent seria un pas important per a federar-se, després, amb la resta d’Espanya”. També ens han dit que “la independència és retrocedir” (potser ara els dos centenars de països que hi ha al món decidiran fondre’s en un de sol, dic jo). Un altre, que milita en un partit unionista, diu que “la independència és un bon instrument”. I encara hi ha qui, havent defensat sempre la llibertat dels catalans, ara diu que la seva coalició “no treballa per a la independència, sinó perquè els catalans visquem millor dins d’Espanya”. Fins i tot els qui es consideràvem amics, companys inseparables durant molts anys, ara volen imposar la “revolució del seny” i no s’abstenen de criticar els qui eren els seus socis. Podria continuar molta estona (representants del partit en el govern de l’estat espanyol en diuen cada dia de l’alçada d’un campanar), però només faré referència a un altre comentari: el dels qui volen fer de Catalunya “capdavantera de l’estat espanyol” sense haver admès mai que patim un dèficit fiscal insostenible (admetre-ho els faria perdre vots a Espanya i guarden la vinya); és més, en els seus orígens com a partit hi trobaríem el pare de les pseudo balances fiscals que publica el ministre Montoro (“Sistema de Cuentas Públicas Territorializadas”, en diuen ells).
Un cop hem arribat a aquest punt, què podem fer? Mireu, normalment el noi o la noia del poble que patia les crítiques dels amics i no tan amics amb motiu del seu festeig, acabava demanant consell als pares. I els pares, que sabien prou bé de què anava tot plegat, solien tenir una resposta contundent: “A tu t’agrada? T’hi trobes bé? Doncs deixa que xerrin! Pobres d’esperit o mala gent, reblerts d’enveja o rancúnies inconfessables. Tu, endavant. Estimeu-vos i sigueu feliços!
Doncs ni més ni menys que això: estimem la terra i lluitem per fer-la lliure, per la pròspera felicitat de tots i cadascun dels catalans. Fins i tot la d’aquells que ara fan tot el que poden per entrebancar-la.
Fidel Gangonells i Borràs
