LA VISITA DEL RANCOR.
L'any 1964, Bernhard Wicki, va dirigir la pel·lícula “La visita del rancor”, amb Ingrid Bergman i Anthony Quinn. Resumint l'argument, retratava el personatge de Karla que tornava a la seva ciutat natal. S'havia quedat vídua d'un magnat del petroli, i com ara, era rica i poderosa volia venjar-se de l'home que feia anys l'havia abandonat per una altra dona.
La visita aquests últims dies a casa nostra, d'alguns polítics vinguts de fora per mirar d'apaivagar el procés independentista, em recorda el títol d'aquella pel·lícula. No pel fet que ens vinguin a visitar, sinó per l'odi i rancor que han fet servir en els seus mítings i les paraules i frases que han dit a les entrevistes dels mitjans de comunicació. Em pregunto: ¿no tenim prou odi i rancor que fan servir alguns personatges de casa nostra, que encara hem d'importar-ne de fora per ajudar a tota aquesta colla de rancorosos que tenim prop nostre?
Com la Karla de la pel·lícula, Espanya representada per tota aquesta colla de la rancúnia, es pensen que Catalunya és de la seva propietat i que amb el seu imperialisme i poder, poden venjar-se de tots nosaltres que encara que no els hem abandonat, veuen que anem en camí de fer-ho.
El seu odi regalima per tots els porus del seu cos, i han de comprendre que fent servir aquest sentiment de malvolença cap a tot allò que no els agrada i contra persones que no són del seu grat, l'únic que aconseguiran és que les persones que també traspuen aquest odi, el segueixin mantenint ben viu. Res de nou. Per això no cal que ens visitin.
En arribar qualsevol campanya electoral sempre em faig dues reflexions.
Primera: quina poca estima deuen tenir als dirigents dels nostres partits polítics que depenen de Madrid, que han de venir Rajoy, Sánchez, F. González, Iglesias i la Susana (aquella de “a los catalanes ni un vaso de agua”) i “tutti quanti” a demostrar el seu poder, ja que deuen considerar que la ràbia i l'odi que fan servir Albiol, Iceta i Rabell no és prou rabiosa ni rancuniosa. Mireu, mireu.., la cara airada i rabiüda que posen aquests personatges quan parlen en els seus mítings; semblen com gossos enfurismats amb tot i tothom.
Segona: perquè s'esgargamellen fins a l'extenuació, si tots els que estan asseguts escoltant no els han de convèncer de res, doncs ja tenen el seu vot assegurat, i al final tots a l'uníson es posaran dempeus aplaudint?
Tanmateix, per aquestes persones és com visitar la “tribu” o la “colònia” i vénen a casa nostra escenificant aquesta “visita del rancor”, on ens manen i assenyalen el camí que hem de seguir, tot barrant-nos el pas cap a la nostra llibertat.
Esperem que aquestes “visites del rancor”, després de votar el diumenge, s'acabin d'una vegada per sempre.
L'ESTUPIDESA.
Una creença general quan es parla de religió és que “religió i política van de bracet”. Tots sabem que en un estat totalitari es predica una única fe i llavors, segons els que manen, tothom ha de creure el mateix. L'analista de la societat, Alexis de Tocqueville (1805-1859) pensava que en un estat democràtic, era al revés, la religió és garant de la llibertat de consciència i compatible amb la democràcia.
Si no recordo malament, la religió cristiana parlava que s'havia de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, això és, separar les coses temporals de les coses espirituals. No és el mateix governar les ànimes que governar la societat.
Doncs el bisbe de València, Antonio Cañizares, no haurà entès el que deia Tocqueville, com tampoc haurà estudiat filosofia ni llegit gaire els evangelis, ja que el seu mandat d'oficiar una missa per demanar la “unidad de España”, no s'avé amb aquesta separació de les coses temporals de les espirituals. Déu, suposant que existeixi, no crec que estigui pendent de si estem junts o separats, i per moltes pregàries que li dirigim penso que no estarà al cas. És d'una estupidesa i ignorància supina oferir una missa per demanar una cosa tan temporal com és la secessió d'un territori. També d'estupidesa es pot acusar a la Conferència Episcopal de redactar un document del qual és responsable el mateix bisbe de València, sobre la “unidad de España”. No tenen altra feina a fer? No tenen problemes més importants a resoldre? Jo crec que sí! No cal perdre el temps amb aquesta “collonada” de la unitat d'un país.
Aquest bisbe a començaments de l'any 2013, ja va invitar al personal “d'elevar la nostra pregària a Déu, insistent i intensa, per la integritat i unitat d'Espanya”. Veiem com quasi tres anys després, aquesta pregària insistent i intensa no ha servit de res, i més aviat, crec que està més a prop la “desintegració” i “desunió” de la seva Espanya, que no pas el que volia obtenir amb les pregàries dels seus seguidors. El que deia abans, Déu no està per aquestes estupideses. L'estupidesa és oferir misses i pregàries per aquest motiu, pensant que així s'aconseguirà. Hem de dir al bisbe Cañizares que els catalans sense fer servir aquestes subtileses i només amb el nostre afany i perseverança, obtindrem aquesta secessió d'Espanya que ell tant tem.
Llegint les seves paraules i els precs que demana dedueixo que el bisbe Cañizares deu ser d'aquells que resen a Déu, perquè els hi toqui la loteria o perquè el seu equip guanyi. Si és així, recordaria al bisbe Cañizares, que no ha entès res del seu Déu que tant predica.
LA VERITAT
Un bon dia un home va anar a trobar el filòsof grec Sòcrates per explicar-li una xafarderia.
– Escolta Sòcrates, cal que et faci saber com s’ha comportat un teu amic.
– Perdona que t’aturi, li respongué Sòcrates. ¿Has pensat a passar el que m’has de dir pels tres filtres?
I com que l’home se’l guaitava sorprès, va afegir Sòcrates: Sí. Abans de parlar sempre s’ha de fer passar el que hagis de dir per tres filtres. Fixa’t una mica. El primer filtre és el de la veritat. ¿Has verificat que el que m’has de dir sigui perfectament exacte?
– No; jo ho he sentit explicar i…
Renoi! Amb aquest consell del filòsof grec quants periodistes, tertulians, opinants i polítics de tota mena, haurien d'haver passat les seves paraules, dites per un tres i no res, per aquest primer filtre de què parla Sòcrates. Moltes d'aquestes paraules pronunciades a la babalà, són xafarderies que han escoltat o són coses que ells suposen que passaran. I sense comprovar ni saber si són veritat, les deixen anar pel broc gros, perquè ho han sentit explicar o se senten profetes i volen predir el futur. Això sí, després es disculpen dient que no volien dir allò o bé que s'ha interpretat malament les seves paraules. Però l'objectiu que volien ja ha fet l'efecte que buscaven. Quantes mentides s'han dit en aquesta campanya electoral, ja que la majoria de periodistes, tertulians i polítics per molt que s'escarrassin no saben com anirà tot plegat.
– Caram!, exclamà Sòcrates. Suposo que has fet passar, almenys, el que em vols dir pel segon filtre, que és el de la bondat. ¿El que em vols dir és com a mínim alguna cosa bona?
– L'home dubtà i després respongué:
– No. Dissortadament no és una cosa gaire bona. Al contrari…
Molts d'aquests xarlatans fent tots els papers de l'auca i sabent que les seves paraules no són gens bones, ja que poden escampar mala maror, pors i dubtes entre la gent no paren de dir sempre el mateix presentant una Catalunya apocalíptica, i on les plagues bíbliques d'Egipte no va ser res comparat amb el que ens passarà a nosaltres. Són gent mesquina, roïna i menyspreable que no han sabut ni sabran mai, el que és la bondat de què parla Sòcrates. Només fan servir el poder per manar i salvar els seus interessos, i els importa un rave el que puguin pensar i demanar els altres. Si parléssim amb ells de bondat, no crec que sabéssim el significat d'aquesta qualitat i més aviat es posarien a riure.
– De nou, digué el filòsof. Passem-ho pel tercer filtre: ¿és útil el que m’havies de dir?
– ¿Útil? No exactament…
– Doncs, aleshores, no en parlem més, digué Sòcrates. Si el que m’has de dir no és ni veritable, ni bo, ni útil, val més que no m’ho expliquis. I t’aconsello, fins i tot que ho oblidis.
Doncs això! Si tot el que durant aquestes setmanes han explicat tota aquesta colla de rancuniosos, estúpids i manipuladors de la veritat, només és útil pels seus negres desitjos però no pel nostre bé comú, valdria més que haguessin callat i com recomana Sòcrates, fins i tot haurien d'haver oblidat abans de dir tantes bajanades, barbaritats i collonades.
Crec, que no oblidaran sinó que si aconseguim una majoria absoluta per a la nostra independència, voldran justificar les seves antigues paraules amenaçant-nos amb més desgràcies i més insults. Espero que moltes d'aquestes paraules se les hauran d'empassar i amb el temps ens deixin tranquils.
Escric aquestes línies al moment de tancar la campanya electoral i comença el mal dit “dia de reflexió”. Avui més que reflexionar pel diumenge, hem de pensar el que pot passar a partir del dilluns dia 28.
Són moments històrics i ens hi juguem el futur dels nostres fills i dels nostres néts, i ja són tres-cents anys d'esperar.
El diumenge a votar amb el cap, però pensant amb el que ens espera i desitjant que els nostres polítics estiguin a l'altura dels moments que estem vivint i dels que anhelem per a les generacions futures.
