Hi ha vegades que quan et poses davant de la pantalla en blanc de l’ordinador per escriure l’article, tens una idea clara. D’altres, no en tens cap. I d’altres, en tens massa. Aquest seria el cas d’aquesta setmana que acabem de passar a les vigílies de Sant Joan, festa més prehistòrica a les terres de llengua catalana que la recent descoberta del PP sobre l’arrel ibèrica del valencià.
És llavors quan aficionat als nous ingenis de la xarxa social repasses els tuits de la setmana i t’adones que els fets configuren un fresc com els que a moltes esglésies senyalaven el cel i ensenyaven les obscures estances de l’infern. El que parafrasejant el programa emblemàtic de Puyal podríem anomenar “la vida en un tuit”
Els tuits de la setmana em pinten un fresc tirant a negre i que mostra la profunda crisi de totes les institucions de l’Estat, que van caient una darrera l’altra sota sospita. La darrera l’Agència Tributària. Deia la periodista Ana Pastor en un tuit: “¿Alguien me puede explicar cómo 4 registradores y 4 notarios se confunden al meter el DNI de la infanta, que es el número 14 a secas?” La justícia que ja està tocada, amb una fiscalia hiperpolititzada acabarà imputant a algun responsable de l’Agència?
En plena nova campanya del PP que diu que tenen “dret a saber”, Alicia Sánchez Camacho compra el silenci de Método 3. Què hi havia de perillós en aquelles converses? Què hi pinten en l’embolic els Fernández, Zaragoza i Martorell destacats membres de la PPSOEvergència?
Nomenen com a president del Tribunal Constitucional Pérez de los Cobos, bel·ligerantment anticatalà i fill d’un actiu militant de Fuerza Nueva, partit amb el que es va presentar a les eleccions de 1977. Una nova passa per la deslegitimació del TC després del galdós (bochornoso) espectacle de la sentència de l’Estatut.
En el fresc pintat aquesta setmana s’hi veu una creixent insensibilitat social i la persistència de la reconcentració del poder al servei de la casta extractiva. A la roda de premsa dels representants del FMI demanen al Govern espanyol més precarietat laboral i no diuen res d'aprimar l'Estat. Ni una paraula del FMI sobre els problemes estructurals d’Espanya: macrocefàlia, despeses inútils d'aparell: AVE, Militars, Senat, duplicitats per part de l’Estat. Aquests personatges del FMI saben ser molt forts amb els febles, i són molt febles amb els forts.
I ens porten de cap a l'abisme. La prova és que en el mateix moment Rajoy presentava la seva reforma de l’administració, junt a unes poques mesures lògiques, desprenia un objectiu obsessiu: la concentració del poder.
Rajoy, a contracorrent de les recomanacions europees, aplica la contra-subsidiarietat: fer les coses el més lluny dels ciutadans i amb la màxima ineficiència.
Les reformes de l'administració de Rajoy són bàsicament: antidemocràtiques, antieuropees, antieficients. Dels problemes observats en la majoria d’autonomies sense tradició d’autogovern que són les governades per PPSOE, no en dedueixen la liquidació d’aquestes, i la preservació, en canvi, de l’autogovern en les nacionalitats històriques reconegudes a la Constitució i oblidades pel Règim
Notícia de la setmana és el presumpte veto del govern espanyol a la compra de Telefónica per part de la nord-americana AT&T. Pràctica habitual de l’aparell polític madrileny al servei de la casta extractiva del capitalisme nascut sota les faldilles de l’Estat i a cops de decret del BOE. PP i PSOE, indistintament han utilitzat les anomenades accions d'or per vetar una operació corporativa sobre una empresa privatitzada si interpreten que aquesta va en contra dels interessos de l'estat (???).
Els autoproclamats no nacionalistes i liberals han avortat l’OPA de (setembre del 2005) la catalana Gas Natural sobre Endesa.–”'Antes alemana que catalana'”. Al final, un de la casta Acciona i la italiana Enel se la van quedar
Dos anys mes tard Acciona fa el pelotazo i tot pels italians. ENDESA manada per l’eficient estat italià.
El 2006 ZP va vetar l'entrada a Repsol del grup rus Lukoil i va propiciar l’ ingrés d’un altre de la casta, la constructora espanyola Sacyr, que va adquirir –a crèdit– el 20% de Repsol. El 2008 Sacyr intenta el pelotazo amb Lukoil, amb Corinna de Borbó pel mig, i li tornen a vetar. Finalment va acabar entrant a Repsol el fons sobirà de Singapur Temasek.
El 2007 l'exmonopoli aeri espanyol, Iberia, es posa en venda. La ronden Lufthansa, British Airways, Spanair i Texas Pacific Group (TPG). La senyora Esperanza en un atac de liberalisme no nacionalista ordena a Caja Madrid, l’augment de la seva participació a Iberia del 10 al 23% per aturar els inversors estrangers. La realitat és molt dura i al final British de la pérfida Albión es cruspeix Iberia.
Ara, ho han aturat a Telefònica. Provisionalment. La venda de Telefónica a un grup estranger podria suposar la pèrdua de milers dels 30.000 llocs de treball.
Aquest capitalisme induït i depredador de la perifèria: concentració a Madrid i privatització controlada al servei de la casta en un món global tindrà la fi del cagaelàstics.
Tot aquest fresc contemplat des de Catalunya, explica la tendència persistent de les enquestes. La darrera del CEO: ERC 38-39 (21) CiU 35 (50) PSC 16 (20) PP 13-14 (19) ICV 13-14 (13) C's 12 (9) CUP 6 (3).
Més interessant el mercat de futurs:Intenció de vot de 18 a 34 anys: ERC 24.4%, CUP 12.1%, CiU 10.8%, PSC 8.2%, ICV 7.2%, C's 4.2%, PP 3.9%. Baròmetre Congrés de diputats, CEO: CiU 13-14 (16) ERC 11 (3) PSC 9 (14) PP 6-7 (11) ICV 4 (3) C's 2 (-) CUP 1 (-).
I avís per a navegants espanyols. Vostès vagin fent cas dels titulars que donen el dúo Pimpinela de la política catalana: Duran i Navarro. I creguin-se les arengues “liberals” de l’altre dúo Camacho-Rivera, i no entendran res de la lectura que del fresc espanyol es fa majoritàriament des de Catalunya. “Vayan ustedes con Dios” http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/06/la_vida_en_un_tuit_43519.php
