Només fa dos mesos escassos des del dia 1 d’octubre. El dia en el que ens vàrem preferir protegir unes urnes a protegir els nostres cossos. El dia de les portades que va veure tot Europa.
El que va passar durant l’octubre, en especial a les seves acaballes, va filtrar un cert ànim de derrota entre la tropa, com si no s’hagués aconseguit res, com si aquella victòria del dia 1 no hagués tingut continuïtat sinó que només hagués servit per escriure-ho als llibres d’història com l’enèsima atzagaiada d’Espanya que no feia sinó fer abaixar el cap als catalans. Com si l’Estat hagués guanyat! Tenim gent encausada i empresonada per haver intentat complir un programa, de ben segur que això ens ha tocat en el més profund dels nostres cors i les nostres ànimes.
Probablement s’haurien pogut explicar les coses d’una altra manera i, d’haver estat així, haguéssim tingut un altre ànim. O potser no. Sigui com sigui la qüestió és que l’histrionisme amb el que l’Estat està reaccionant aquests últims dies potser és prou simptomàtic. Prohibir els llaços grocs mentre el tribunal suprem aglutina causes, dir que imputaran a Marta Rovira com a instigadora mentre filtren possibles pactes constitucionals a la premsa, etc
I si la victòria de l’1 d’octubre fos quelcom més que flor d’un dia? I si resulta que vàrem guanyar més del que sembla?El 21D, unes eleccions que pràcticament ningú dubta que la Moncloa no tenia cap intenció de convocar sinó que s’hi ha vist empès per la mirada de tot el món, les podem considerar una victòria. Qui ens hagués dit que el regne d’Espanya respondria una declaració d’independència convocant unes eleccions, oi?
Òbviament a una i altra banda regna un desconcert i tothom ha d’anar-se acomodant al nou paradigma. La recomposició del mapa electoral derivat del Procés català no ha acabat ni és previsible que acabi en el curt termini. El que està clar és que un escenari previ al 27 d’octubre de tensió irrespirable i bloquejadora no el desitja ningú ara per ara. Les posicions de tothom s’aniran clarificant a mesura que passi el temps i, de ben segur, cristal·litzaran en allò que Varoufakis en deia la solució que “sorgeix del xoc entre la revolució i l’status quo” que mai és ni l’una ni l’altra sinó una que potser ningú havia imaginat fins després del xoc. El que és segur, però, és que el nou status quo ja no serà com el vell i haver-lo mogut és, sens dubte, una victòria -i més tenint-ho tot en contra-.
L’Estat espanyol se sap més dèbil del que vol aparentar i també és conscient que Catalunya ha posat el focus internacional sobre tot el que fa o deixa de fer i no només envers els catalans sinó envers Espanya mateixa. La corrua de notícies relacionades amb els “problemes” de corrupció dels seus líders (M.Rajoy en persona inclòs), els seus gravíssims problemes de tresoreria i solvència financera que fins ara han anat trampejant amb la mascarada de la unitat d’Espanya van quedant al descobert. Encara hi ha moltes benes, aniran caient de ben segur a mesura que el seu deute financer augmenti i es redueixin, a cada pas, les garanties de poder-lo retornar.
Cal guanyar el 21D les eleccions il·legítimes de les quals en sorgirà un Parlament legítim i sobirà, cal reafirmar el compromís amb la llibertat, l’autodeterminació i defensar pacíficament els nostres postulats, internacionalitzant i explicant-nos les vegades que sigui necessari. Exercim els valors republicans dels que hem escollit fer-nos dignes i guanyarem aquell país que ens van prendre per la força fa tants anys. Reivindiquem la victòria de l’1 d’octubre, exercim-la, ens farà més lliures, més forts i més plurals que mai.
