El 14 d'abril jo era a Luxemburg. A la plaça de la Clairefontaine s'anaven concentrant centenars de persones abans de les 12 del migdia. Una dotzena d'abanderats d'edat avançada, aguantaven els estendards dels excombatents, dels maquis, dels treballadors forçosos a Alemanya, dels represaliats, dels supervivents als camps d'extermini, etc. Un discret desplegament de seguretat ens tenia al públic, fora del recinte central, però a pocs metres de distància del lloc on s'havia de produir l'esdeveniment. Poc abans de les 12 una banda militar desfilà i no deixà de tocar himnes amb aires de polka. /
Just al migdia, del cotxe negre van baixar en cadira de rodes, l'ex Gran Duc de Luxemburg, Joan; i l'actual Gran Duc, Enric i la seva esposa Maria Teresa Mestre, cubana d'origen català (el seu avi era un empresari exportador). El Duc dipositava una corona de flors sota el monument de la Gran Duquessa Charlotte, situat al centre de la plaça i a continuació saludava a tots els representants de les associacions antifeixistes./
Per què estava passant aquest acte emotiu i auster? El 14 d'abril de 1945 tornava a Luxemburg des de l'exili la Duquessa Charlotte. Havia arribat al lloc de cap d'Estat succeint la seva germana gran, Adelaide acusada de germanofilia durant la Gran Guerra i que abdicà el gener de 1919. Uns mesos més tard, es va celebrar un doble referèndum sobre el rumb econòmic del país (unió econòmica amb França o Bèlgica) i sobre el futur del règim polític. 77,8% dels electors va votar a favor de mantenir la dinastia amb el regnat de la Gran Duquessa Charlotte./
Durant la Segona Guerra Mundial, la família del Gran Ducat de Luxemburg es va exiliar abans de l'arribada de les tropes nazis. L'exèrcit alemany violà la neutralitat de Luxemburg. L'Alemanya nazi va oferir reintegrar als seus càrrecs la duquessa, però aquesta s'hi negà. I començà a alimentar els focus de resistència des de la BBC i proposant al president dels Estats Units Franklin D. Roosevelt, l'entrada dels EUA a la guerra. Aquesta actitud valgué la represàlia del Reich sobre la seva germana, la princesa Antònia de Luxemburg, esposa del príncep hereu Rupprecht de Baviera, que va ser deportada a Dachau. Charlotte esdevingué, doncs, molt popular com a símbol de la resistència al país./
Tot i que Luxemburg fou alliberat al setembre de 1944 per l'Exèrcit dels EUA , la batalla de les Ardenes en retardà la normalitat. En record d'aquella batalla es conserven sengles cementiris, l'americà i l'alemany, amb milers de creus amb tots els noms posats dels soldats morts, molts adolescents. Finalment, la gran duquessa va tornar a Luxemburg el 14 abril 1945 i abdicà l'any 1964, en favor del seu fill gran, Jean, present en aquesta cerimònia en cadira de rodes./
Vaig visitar després el Museu d'Història; i allà no s'amagava que no tot van ser flors i violes. I que part de la població va donar suport al nazisme: 3.000 inscrits a la Gestapo i les SS, 10.000 soldats reclutats per força dels quals uns 3.000 hi renunciaren essent represaliats; funcionaris col.laboracionistes. Amb tot, i en plena ocupació nazi, la població es pronuncià en una consulta que havia de ser rutinària, en contra de l'annexió al Reich. Després de la depuració de responsabilitats al 1945, el 1955 es va decretar una amnistia./
D'on venia aquest estat minúscul que havia resistit al Tercer Reich? D'un ducat medieval que perdé la seva independència al segle XV passant, tant aviat a l'òrbita francesa com la germànica. Vides paral·leles amb Catalunya. Després de la pau de Wefstàlia, Luxemburg comença a cedir el sud a França, mentre que a Catalunya li amputen el nord. Després de la guerra Àustries-Borbons, Luxemburg retorna a l'òrbita de la confederació germànica, mentre Catalunya cau sota la bota borbònica. I després de Napoleó, que havia convertit Catalunya i Luxemburg, en sengles províncies republicanes de França, la primera és sotmesa a la reacció absolutista del besavi de l'avi de Felip VI; mentre Luxemburg assoleix un estatus confederal amb els Països Baixos. Amb la independència de Bèlgica i la pèrdua de la meitat del territori francoparlant(1839), Luxemburg fa passos successius – neutralitat (1865)- fins la independència formal (1890). Fa poc més de 100 anys./
Realitat actual de Luxemburg comparada amb Espanya. 550.000 habitants , segon estat més petit de la Unió Europea, després de Malta, pels 46 milions d'Espanya. En índex de desenvolupament humà ajustat per desigualtat, en posició 14, millorant tres posicions, mentre Espanya és en la 22, empitjorant 2 posicions. El PIB per càpita de 83.100 € quasi quadruplica el d'Espanya (22.000). El deute públic de Luxemburg és el 28% del PIB, mentre Espanya 103%. La despesa en defensa és 1,16% del PIB i a Espanya el 2,07%. L'atur el 5,8% pel 23,2% espanyol. I la natalitat el 11,30‰ pel 9,11‰ d'Espanya./
Amb totes aquestes comparatives emocionals, històriques i macroeconòmiques no em puc estar de trobar patètics els arguments espanyolistes sobre la incapacitat de Catalunya d'esdevenir Estat, perquè només ha estat un Principat. O per seva escassa grandària, que sembla que per alguns és el que importa, cosa que desmenteix Luxemburg. La modèstia de l'autoconsciència sobre el propi pes, fa que estats com Luxemburg tinguin polítiques sensates de despesa pública, a diferència dels estats com l'espanyol que necessiten marcar paquet. I per sobre de tot, uns valors democràtics i basats en la resistència antifeixista i en la identitat nacional forjada, no per la força de l'imperi, sinó per la voluntat popular de ser. El patriotisme basat en la defensa d'allò que és propi i de la capacitat d'incorporar a l'emigració –com s'assenyala en el museu luxemburguès que vaig visitar– em feia sentir com a casa. I aquesta persistència en la voluntat popular de ser –diversos referèndums guanyats–; i l'habilitat d'anar trobant fórmules de sobirania intermèdies, fins a la definitiva./
Comparin també la trajectòria de les monarquies i entendran com republicans com jo envegem els ciutadans que viuen en un Gran Ducat antifeixista./
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/04/la-via-luxemburguesa-71254.php
