La Viquipèdia defineix la prova del nou com el mètode per a verificar que els càlculs fets a mà de sumes, restes, multiplicacions i divisions d'enters són correctes. M'he permès la llibertat de fer la meva particular prova del nou en relació a la Via Catalana, enumerant els nou beneficis que ha aportat per verificar que la idea de fer-la va ser del tot correcta.
La Via Catalana ha estat un èxit tan rotund, que si ara em posés a buscar adjectius elogiosos no en faria prou amb el diccionari. És tan evident que no cal esmerçar-hi més temps. L'anàlisi de tot plegat, ja amb certa fredor, crec que permet treure diverses conclusions d'aplicació immediata i d'enorme importància per seguir treballant en la direcció que una gran majoria d'aquest país, silenciosa i sorollosa alhora, ha decidit emprendre.
Deixant de banda el caràcter històric i èpic, per què no, la Via Catalana de l'Onze de Setembre de 2013 permet enumerar els beneficis que ens aporta a molts nivells.
1.- Desmarcar-se de la Marca España. Això no té preu de cara enfora. La nació catalana ha ofert una imatge i ha donat un exemple cívic, d'unitat, de contundència democràtica tan colpidor que en contrast amb l'Espanya del cas Bárcenas, de la candidatura Madrid 2020 i dels feixistes rebentant la Diada de la Generalitat de Catalunya a Madrid, queda en un pla de país desenvolupat. Només us convido a pensar quina opinió teniu de Grècia, la Grècia rescatada, la Grècia del caos, la Grècia de l'extrema dreta d'Alba Daurada destruint parades de mercat regentades per immigrants. Doncs això, només cal aplicar-ho a ulls estrangers envers a Espanya i en tant que hi som a dins com ens hem vist afectats per la Marca España.
2.- L'exigència democràtica ha arribat on havia d'arribar. Ja no parlem d'impacte mediàtic internacional, que també, sinó que avui la causa catalana és més present que ahir als despatxos on es dirimeix sobre el suport o no a un nou Estat. Per tal que hi hagi declaracions explícites per part de les institucions internacionals i governs d'altres països, a favor o en contra de la independència o de la celebració d'un referèndum, caldrà fixar data per la consulta. Però mentre això no passi, han calgut poc més de vint-i-quatre hores per tenir un primer pronunciament a favor d'un futur Estat català independent, si el camí és l'actual, com és el del primer ministre de Letònia. I recordem les pedretes que enguany ja han deixat pel camí el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, recordant que “tots els problemes entre països s'han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles” durant la seva visita oficial a Andorra o el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, quan va dir abans de l'estiu “no crec que al final puguis intentar ignorar aquestes qüestions de nacionalitat i independència i identitat, penso que el correcte és fer els teus arguments, presentar-los i permetre a la gent decidir. Però aquesta és la manera en què vull fer les coses al Regne Unit, mai voldria dir a la gent d'Espanya com fer front als seus propis reptes. Això és un tema pel govern espanyol i pel primer ministre espanyol.”
3.- Ha arribat l'hora de la política, sí, però… Ha arribat l'hora de la política s'insisteix a dir. Bé, sí, però els catalans hem de seguir al carrer, donant suport a l'ANC i mantenint-nos vigilants. La política, en primer lloc, l'estem fent nosaltres i així ha de ser si volem esperonar els líders polítics que han gestionar el procés a resistir i mantenir la fermesa del procés. Sovint ens queixem que els polítics només ens escolten a les campanyes electorals i només ens volen per votar cada quatre anys. Doncs no. Ara és la nostra responsabilitat seguir, constants, en els petits gestos i actituds del dia a dia i en les grans gestes puntuals com els de la Diada 2013. La pressió, aquesta vegada, va de baix cap amunt. I no s'hi valen queixes sobre si ja no podrem tornar-nos a mobilitzar l'Onze de Setembre de 2014. I tant que ho hem de fer, si és menester.
4.- Canvi d'interlocutors, canvi de relacions de poder. Ja era una intenció prèvia a la Via Catalana. Ja sabíem que la Via Catalana es feia per llançar un missatge el món i caram si l'hem enviat. El missatge ja no era per a Espanya, el missatge era a la comunitat internacional. Adoptar aquesta actitud ja és la primera de les moltes victòries que anirem acumulant a curt i mig termini. Però hi ha un efecte addicional experimentat després de la Via Catalana i és el canvi en les relacions de poder. Abans sempre estàvem pendents dels moviments de l'Estat espanyol i de si li havíem d'anar al darrera. No dic que no sigui present, i molt, l'Estat espanyol com a actor protagonista. Però ja no és l'únic, i ja no és tan principal. Ara som nosaltres qui condicionem com ha d'evolucionar el procés perquè de qui estem pendents, és de nosaltres mateixos.
5.- El valor real del consens polític. Més val dir-ho d'una manera crua. Ara importa molt poc si hi ha partits polítics que es fan l'orni amb la independència o amb subterfugis federals, confederals o legalistes. La Via Catalana ha posat les coses al seu lloc. Qui hi vulgui ser que vingui. Qui no, que faci la seva vida però no dilatem el procés perquè el consens no és polític, és popular. L'àmplia majoria ja hi és. Cal buscar-la al carrer, no pas als escons del Parlament. Les enquestes ja es preocupen de fer veure cap on tendeix qui no vol pujar al tren.
6.- Les bases cíviques per a un nou Estat. Tornant a l'exemple que hem donat, més enllà de la política, els catalans ens hem estimat, hem sentit una complicitat indescriptible entre nosaltres mateixos i ens hem agafat les mans amb molts catalans d'adopció o que fins ara no han sentit la catalanitat. Saber que a la Via Catalana vàrem posar la primera pedra del darrer pis d'aquest edifici que es diu Estat independent, ens reforça per construir-lo amb voluntat d'excel·lència cívica.
7.- El reforç positiu de l'actitud del poble. Amb la Via Catalana hem comprovat com la feina feta, la mobilització, la constància, la confiança tant d'activistes de vell antuvi com de més recents, té la recompensa de fer moure les coses i això és com una beguda energètica per continuar fins al final.
8.- Mentalitat guanyadora. De la mateixa manera que la gran aportació de Pep Guardiola al Barça, títols a banda, va ser canviar l'actitud del culer xafamerdes que abans patia quan guanyava 4 a 0 i ara sabem que guanyarem quan perdem 0 a 2, l'ANC i la nostra aportació individual ha permès que finalment ens ho hàgim cregut. Ara ens mobilitzem quan cal i desmuntem argumentaris de la por amb una serenitat que per a molts que ens neguen la llibertat és descoratjadora. Ja són menys els qui diuen “jo això ja no ho veuré”.
9.- L'autoestima personal i col·lectiva. Un aspecte, aquest, que no té res a veure ni amb la política ni amb el procés d'emancipació nacional i molt, en canvi, amb la salut mental del país. Avui, cada català que participa en el procés cap a la independència té l'autoestima personal més reforçada i de la suma de totes aquestes en surt un país molt més fort. No em refereixo, insisteixo, a l'hora d'afrontar el camí cap a la independència sinó al dia a dia, la crisi, els problemes personals…
Benvolguts i benvolgudes heu de saber, ja ho sabeu de fet, que l'hem feta molt i molt grossa. Avui som una nació molt millor que no el dia 10 de setembre. A la manifestació de la Diada de 2012 vàrem dir “som aquí” i a la del 2013 hem dit“seguim aquí i anem passant”. En aquesta revolució tranquil·la no hi ha un heroi nacional determinat. Avui l'heroi ets tu, ho sóc jo, ho és la teva tieta, el teu padrí, ho són els teus pares, cosins, veïns, germans, amics, saludats i coneguts, ho som tots els qui volem dur aquest país a les màximes cotes de llibertat. Som-hi, va, que guanyarem.
