Hi ha els qui enganyen. Els qui juguen a embolicar la troca. A diferir, a posar-hi tants pals a les rodes com sigui possible, amb l'esperança que soni la flauta. Que el temps faci escampar la boira. Que baixi el suflé. A aquests no caldria fer-los gaire cas: són radicalment contraris a la independència de Catalunya, però els dol al fetge (és comprensible) haver de compartir i argumentar la seva oposició frontal de la mà de la dreta franquista. Ja se sap que la dreta catalana i l’espanyola són el mateix, però resulta que una demana acollir immediatament refugiats sirians i l'altra planta ganivetes a Melilla. Després hi ha els qui honestament creuen encara, encara que sembli impossible, que Espanya és reformable. Que no han tingut prou amb els 253 escons sobre 350 del darrer “Congreso de los diputados” en contra de permetre als catalans decidir democràticament el seu futur. Que no tenen prou a comprovar, CIS rere CIS, que dos terços dels espanyols o ja els està bé el que hi ha o preferirien una recentralització.
Som doncs, a l’espera que el col·lapse de la governavilitat espanyola se solucioni, amb el miratge del referèndum a tot gas. Després que la Carme Chacón posés dels nervis Ciudadanos mentant la bitxa, ara, Miquel Iceta ha fet saltar Inés Arrimadas tornant a posar damunt la taula la conveniència d’apel·lar a la via canadenca, si és que els catalans rebutgen en referèndum la reforma constitucional que impulsa el PSOE. És un veritable acudit que cal inscriure en la primera tipologia que us descrivia al principi d’aquest apunt. El líder socialista català sap perfectament que la possibilitat d’una reforma constitucional profunda en l’àmbit territorial (bàsicament, perquè una majoria clara dels espanyols no vol canvis) té zero possibilitats de reeixir. Suposaria posar d’acord la Gran Coalició i, per tant, portar a votació a Catalunya una proposta de la mà de Ciudadanos i el PP, per a confrontar-la a l’oposició de Podemos (sucant-hi pa de la submissió socialista a la dreta) i de tot l’independentisme. Així que quan parlen de la via canadenca em penso que es refereixen a aquell programa de preses de pèl amb càmera oculta, “Just for laughs”.
