En aquest post vaig explicar l’intent d’en Diego López Garrido d’erigir-se en el defensor del català a Europa, malgrat estar-hi ocultament en contra. L’estratègia que va fer servir consistia a enviar cartes al president del Parlament Europeu, en Jerzy Buzek, oferint-li signar un acord administratiu per l’ús del català a l’Eurocambra quan, en realitat, la decisió l’havien de prendre els vice-presidents del Parlament i, per tant, era a ells a qui s’havia d’anar a veure i convèncer (cosa que cap diputat del PSOE ha fet mai…). Per tant, les cartes a Buzek eren un mer gest mediàtic, buit de contingut.
L’estratègia d’en López Garrido durant la Presidència espanyola, però, tan sols és la continuïtat de la política que va començar el 2004 amb l’arribada d’en Rodríguez Zapatero al Govern espanyol. En efecte, en el que havia de ser un gir cap a la creació d’un Estat plurinacional, en Zapatero va presentar el desembre del 2004 l’anomenat Memoràndum Moratinos (pdf). Aquest document era, aparentment, una petició formal del Govern espanyol per reformar el Reglament 1/58 del Consell per tal que el català fos oficial a la Unió Europea. Això és, si més no, el que Madrid va intentar fer creure a la premsa. Però no és pas la veritat. En una estratègia molt similar a la d’en López Garrido el 2010, el Govern espanyol va utilitzar un mecanisme totalment inadequat per demanar l’oficialitat del català i, prova d’això, va haver de retirar immediatament la proposta del Consell de la UE. En efecte, les llengües oficials de la UE estan regulades en el Reglament 1/58 del Consell. Però per poder incloure una llengua al Reglament, cal que sigui declarada, prèviament, llengua de tractat, cosa que el Govern espanyol no havia sol·licitat. Sincerament, se’m fa difícil creure que els 400 funcionaris de la Representació espanyola davant de la UE no ho sapiguessin, de la mateixa manera que se’m fa difícil creure que en López Garrido no sàpiga que cal convèncer els vicepresidents del Parlament, i no el president, per signar un acord administratiu en favor del català.
Així les coses, el Govern espanyol va quedar davant de l’opinió pública com el defensor del català a Europa i, al cap de pocs dies, després del soroll mediàtic, va retirar silenciosament la proposta de reforma del Reglament 1/58. Òbviament, el Govern espanyol no ha demanat afegir el català com a llengua de tractat en cap de les reformes que s’hi ha fet (ho hagués pogut fer, sense anar més lluny, amb l’entrada de Bulgària i Romania, quan es va afegir el búlgar i el romanès).
A més, cal precisar que el Memoràndum Moratinos ni tan sols sol·licitava l’oficialitat del català a Europa, perquè proposava un estatus molt inferior al de la resta de llengües oficials (per exemple, proposava que el Diari Oficial publiqués els acords adoptats per codecisió, o que els ciutadans es poguessin adreçar en català a les institucions, etc.). Una situació molt diferent a la de la resta de llengües de treball de la UE.
Davant de tot això, hi ha qui encara addueix que el Govern espanyol no pot demanar l’oficialitat del català a Europa perquè l’Executiu francès no ho veu amb bons ulls. Bé, m’agradaria recordar que, tal com he denunciat en diverses ocasions, juntament amb think tanks com Horitó Europa, el Govern espanyol està incomplint sistemàticament els acords administratius de mínims que ha signat pel català. Les institucions europees també han acusat el Govern espanyol d’incomplir els acords. Així mateix, només cal veure com el PSOE i el PP bloquegen el català al Congrés espanyol sense ruboritzar-se. A més a més, al Govern espanyol, quan l’interessa, sí que sap negociar, i fins i tot es veu amb cor de defensar projectes tan surrealistes com l’Eix Central pels Pirineus enfront del Corredor mediterrani…
