Ja fa dos dies que ha nascut la traducció al català a la Vanguardia. Un rentat de cara de la capçalera més antiga d’espanya, no de catalunya. Soc anti-Godó i n’estic en contra del pes especific que en te dins l’hegemonia catalana, més catalanista que independentista, però l’hem d’acceptar. Els lectors són aquells que encara hi somien amb l’encaix i que hi dormen profundament a dualitats nocturnes entre les quatre barres i rojigualdas.
En 130 anys no han volgut fer-ho en català i pel naixement del projecte Ara, ara esquinçat i desil·lusionant, s’han vist obligats quasi a foc a editar-l’ho. El pes de CIU te molt a dir, ja que apel.len encara al dret a decidir, però amb un profund encaix amb l’imperi. La Vanguardia és i serà monàrquica, espanyolista i vessant amagada d’un catalanisme obscur i tenebrós, pel doble joc que hi juga.
La nostra societat majoritàriament es predispòs per l’encaix, per no obrir feridures del passat sense deixar pas d’oblidar-l’ho. I n’hi ha una altra part que fa anys que vol la sobirania o que s’ha despertat del malson espanyol i comença a veure un futur d’esperança nacional catalana.
Al cap i a la fi, La Vanguardia s’adaptara al mateix segon a la realitat com sempre ho ha fet, tot sigui per les vendes i contentar-hi la parròquia. No oblidem la cita que l’Aliança a l’anunci publicat en l’edició d’estrena d’ahir, feia a la pàgina 73: El català va més enllà de la llengua, se sent a cada batec del cor i en la sang de les quatre barres.
