La vaga, un avís pel 2013

A l’espera de les dades de les vagues convocades a Europa en contra del deteriorament del clima social, comença a congriar-se com deia fa poc Jacques Attali aquelles condicions socials que han portat a esclats en el passat històric del continent. Recordem com els reguerons de pólvora encenien els focs el 1830, el 1848 o el 1870. Europa gràcies a la Unió Europea i al capitalisme renà de forta component social enfront de l’anglosaxó més ultra liberal ha assolit una fita gens fàcil aquest darrer quart de segle en el seu conjunt: estendre la democràcia amb defectes fins als Urals i compartir com a patrimoni comú l’Estat del benestar.
Però ara estem contra les cordes per culpa d’una crisi global de model econòmic basat en el consum desaforat, pel descontrol del món de les finances que anul·len els poders polítics sorgits democràticament de les eleccions; i per l’obsolescència de les estructures d’Estat al sud d’Europa sobre inflades per un model assistencial de repartiment de fons i inviables genèticament en el cas dels estats jacobins del triangle París-Roma-Madrid -per ser models que desincentiven la innovació i l’esforç en el treball dels territoris que en són tractors-.
La impassibilitat dels dirigents del sud d’Europa s’anomenin Rajoy, Monti o Sarkozy/Hollande davant el qüestionament de fons del seu model d’Estat i la rigidesa de l’eix anglogermànic que malgrat tenir estats més eficients són reacis a plantejar un canvi de fons en les regles de joc més perverses del capitalisme està posant nervioses a un creixent nombre de capes populars. Que no essent conscients dels canvis que s’acosten, si que es temen o comproven que s’estan fent en detriment de les capes mitjanes i baixes.
Aquesta vaga general europea és un avís per a què algú agafi el guant del que el jesuïta i economista Gaël Giraud anomena el risc de nou crash del 2013, sinó es reglamenta immediatament els fluxos financers especulatius i la UE no inpulsa un enorme pla d’inversions públiques per impulsar el canvi de model energètic, cap una economia sostenible, l’única que pot salvar el món i posar Europa un altra cop al davant del progrés.