Que, des de la dreta, se’ns pretengui minar l’estratègia republicana iniciada l’any 2003 d’aliança concreta amb la resta del catalanisme polític progressista era previsible. De fet, l’ofensiva estava tan cantada com escrita que havia de focalitzar-se en Esquerra en la mesura que, d’una banda, constituïm la força política que hi ha aportat el discurs/relat del perquè i, altrament, som la pota més fràgil perquè, certament, a diferència d’Iniciativa per Catalunya l’univers independentista té perímetres electorals i sindicals menys definits i un adn més convuls, i a diferència del PSC només gaudim d’una incipient cultura de govern en un context d’escassa, encara, cultura de poder republicana.
Tampoc cap novetat pel que fa a la intensitat de l’ofensiva de la dreta i del seu exèrcit de manxaires de l’ofensa personal (com ara els periodistes Barbeta, Rahola, Sostres i altres, que no tenen cap mena de mecanisme de control mental ni ètic i insulten permanentment Carod-Rovira, Joan Puigcercós i d’altres, tot atribuint-los impúdicament el qualificatiu de “vividors” de la política).
En tot cas, sorprèn com i de quina manera, saben qui són i de què viuen, que hi hagi qui es deixi contaminar sense aturar-se a reflexionar que la intensitat i barroeria de l’ofensiva és proporcional al pa que s’hi juguen els senyors a qui serveixen.
I que quedi ben clar, malgrat tot els peròs que s’hi vulguin posar… l’ambició nacional i social dels governs catalanistes i progressistes ha estat molt superior als de l’etapa anterior.
Perquè, més enllà de l’evidència del progrés en els resultats quant a nova legislació i quant al canvi de l’orientació de les inversions pressupostàries, l’aliança de les esquerres catalanes ha determinat (ha costat incomprensions, una certa desactivació per part d’alguns sectors i, fins i tot, una escissió en el republicanisme) un fet d’extraordinària transcendència, verbalitzat per Joan Puigcercós, de manera molt explícita: “hem cosit el psc al país”.
Però no n’hi ha prou. Tot i que a cap força política se li ha d’exigir que deixi de ser el que és, malgrat que a cap component se li hagi de demanar que assumeixi l’estratègia de l’altre, a pesar que a ningú se li pugui qüestionar el seu projecte final, perquè sigui possible tirar endavant el “compromís històric” de l’aliança de les esquerres catalanes és imprescindible avançar a cada etapa coherentment sobre les bases anteriors. I si, el President Montilla va signar el projecte de llei, de redacció republicana, de Consultes Populars que va arribar al Parlament, si el Grup Socialista, conjuntament amb Esquerra i ICV, el van votar favorablement (però no CiU, malgrat ser una pista idònia per permetre aprofundir en la democràcia i, en conseqüència plantejar a la ciutadania la relació amb l’Estat), ara el socialisme català ha d’actuar en conseqüència i comprometre’s a fer ús del (seu, també) text legislatiu quan d’aquí a uns mesos arribi la demanda de sol•licitud de convocatòria del referèndum via Iniciativa Legislativa Popular.
Si el socialisme català no actua en coherència, si pretén no posar en valor les potencialitats de la Llei de Consultes Populars, si, en definitiva, en renega, la unitat de les esquerres es fondrà com un bolado, tindrem cada vegada menys arguments a favor d’aquesta aposta cabdal per al futur del país i, aleshores, inevitablement, empitjoraran les condicions per superar les aigües empantanades de l’autonomisme, on ben segur que s’hi trobaran ben còmodes els sectors més conservadors i espanyolistes, tant se val si del PSC o de CiU.