Si els catalans i catalanes fan cas de les declaracions dels líders del PP, en referència al seu procés sobiranista, a hores d’ara han d’estar acollonits i cagats de por. Des que el 23 de gener el Parlament català aprovà per una gran majoria la Declaració de Sobirania, els líders del principals partits espanyols s’han dedicat “en cuerpo y alma” a veure qui fa més por, qui la diu més grossa. El primer pas de l’estat davant d’aquest procés, que fins ara es manifesta ferm, va ser pressionar les institucions de la UE perquè públicament donaren la seua opinió. Així, el seu president José Manuel Durao Barroso va dir que serà “extremadament difícil, si no impossible” que un territori independitzat obtinga l’aval dels 28 estats membres per quedar-se a la UE, i posà com a exemple Kosovo. Aquestes declaracions, d’un president que té els dies comptats, han estat agafades al peu de la lletra pels partits espanyolistes per frenar el procés sobiranista, encomanant la por als catalans i catalanes. El resultat de tot plegat és que no han aconseguit l’objectiu i, a sobre, han hagut de tragar-se el comunicat de la Comissió Europea matisant aquestes declaracions. La portaveu comunitària, Pia Ahrenkilde, va haver d’aclarir que Barroso “no volia insinuar” que l’exprovíncia sèrbia de Kosovo “fos una analogia perfecta” d’Escòcia o Catalunya, sinó només un cas “il·lustratiu sobre les possibles dificultats i incerteses”. Davant d’aquesta reacció, més bé confusa diria jo, de les institucions europees que insisteixen a dir que és un problema que ha de resoldre cada estat, i com que no tenen arguments democràtics, continuen amb l’estratègia de la por. El president Rajoy insistint en que una Catalunya independent quedaria “dividida, fora del món i aïllada”. El Ministre d’afers exteriors encara va més enllà i gosa dir que “estaria condemnada a vagar per l’espai sense reconeixement internacional, i quedaria exclosa de la UE pels segles dels segles”. MaredeDéu senyor!, pobrets catalans i catalanes la que els espera. Si se’ls acudeix ser lliures no és que no els admetran a la UE, sinó que de la nit al matí seran exclosos del món mundial, castigats a vagar per l’espai sideral sense que ningú els puga ajudar.
La realitat és que la UE és una unió d’estats, tot i que a alguns ens agradaria que fos de pobles. Tot i així, i malgrat que el Regne d’Espanya pot vetar l’entrada d’un nou estat, la UE ha de cercar fórmules per donar cabuda a nous territoris producte de processos democràtics d’autodeterminació. De moment aquest any a Europa hi ha dos processos democràtics, com és el cas d’Escòcia i de Catalunya, que en saber-se els resultats la UE ha de dir la seua. Però en qualsevol moment s’hi poden afegir d’altres com Euskal Herria, Galícia, Bretanya, Irlanda del Nord, Flandes, Padània.. I és que tard o d’hora Europa ha de caminar cap a una veritable unió de tots els seus pobles. Ja hi ha partits polítics, que en els programes electorals per a les eleccions d’aquest 25 de maig, han inclós el dret a decidir. És el cas, per esmentar-ne algun, de la Coalició per Europa. Andoni Ortuzar, president del PNV i un dels partits membres de l’esmentada coalició, en una recent reunió a Madrid insistí a dir que“la UE ha de reconèixer realitats nacionals com Euskadi, Catalunya, Galícia o Canàries, i arbitrar mecanismes jurídics que, des de l’ exercici del dret a decidir, habiliten l’ampliació interna de la Unió, seguint principis i condicions que han articulat les ampliacions externes”
Una altra coalició que està a favor del dret a decidir és el partit per l’Aliança del Lliberals i Demòcrates Europeus, avui tercera força més important a l’eurocambra, i al que pertany significats líders com el propi comissari econòmic d’Europa Olli Rehn i el secretari general de l’OTAN Anders Rasmussen. A més a més, diferents personalitats rellevants europees s’han manifestat a favor d’una possible Catalunya independent. És el cas deRoland Vaubel, assessor d’Angela Merkel i professor de la Universitat de Manheim que va instar a Europa a respectar una eventual Catalunya independent, i que “no hi ha base” alguna per expulsar-la de la Unió Europea, doncs “la Constitució Espanyola pot prohibir la secessió però no una consulta”
Així doncs, els catalans i catalanes no han de fer cas d’aquestes paraules enverinades, d’aquest, com diria el poeta Vicent Andrés Estellés, “vent de ponent/ que crema la vorera de les fulles,/ que crema les parpelles”, doncs no estan sols, i a Europa hi ha partits, coalicions i personalitats que han donat suport al seu procés sobiranista i en general al dret a decidir. El 9 de novembre del 2014 Catalunya té una oportunitat històrica que no pot malbaratar. Vulga o no Espanya, i si la majoria dels catalans així ho decideixen, Catalunya serà un nou estat independent. Segurament no entrarà de facto immediatament a les institucions de la UE, però estic convençut que no tardarà gaire. I no tardarà gaire, entre altres motius, perquè darrere de Catalunya va immediatament el País Basc, i Espanya no tindrà arguments per vetar l’entrada d’aquests dos territoris, ni la UE tampoc. Només que a nivell econòmic imaginem una Espanya sense el País Basc i sense Catalunya, podem entendre que sense aquests dos motors de riquesa Espanya no és res. Com pot vetar l’entrada d’aquests dos territoris si a nivell comercial els necessita? Com pot vetar l’entrada de Catalunya si per anar a Europa ha de passar pel seu territori?.
Mireu, ja fa temps que ho veig clar. Si CiU, la coalició que representa la dreta moderada catalana, va donar suport al president Mas per tirar endavant el procés sobiranista, és perquè al darrere de tot plegat hi ha un bon nombre d’empresaris, cambres de comerç, petites i mitjanes empreses i fins i tot multinacionals que ho han vist clar. I si a més a més afegim la societat civil i la majoria de partits polítics i sindicats, doncs no hi ha cap dubte que la UE cercarà la fórmula perquè Catalunya no “vague per l’espai”, sinó que forme part de la UE amb tots els drets i deures. La prova més evident i constatable han estat els resultats de les eleccions europees del 25 de maig: un alt percentatge de participació, el 47,63%, per sobre de la mitjana espanyola i europea, prova que demostra l’interés de Catalunya per la UE, i una majoria considerable de votants, el 54,83%, que estan a favor del dret a decidir.
Espanya s’ho haurà de fer mirar i analitzar què han fet malament: com és possible que en 300 anys no hagen sabut oferir encara un projecte engrescador per a les nacions que formen l’estat? Per la força de les armes l’any 1714 Catalunya fou assimilada a l’Espanya uniforme, (en deien també “puramente constitucional”), el 2014, i si així ho decideixen els catalans i catalanes, Catalunya, per la força democràtica de les urnes, esdevindrà un nou estat d’Europa i de la UE.
Alcoi, 26 de maig del 2014
