D’entre totes les mancances democràtiques que de ben segur podem trobar arreu de la Unió Europea, l’Estat espanyol té el trist privilegi d’acumular-ne unes quantes i de ben greus. No m’allargaré a enumerar-les, però sí que voldria fer un incís especial en el cas Udalbiltza jutjat per l’Audiència Nacional.
Com bé sabeu, l’Audiència Nacional espanyola és un tribunal hereu directe del franquista Tribunal de Orden Público i, per tant, carrega bona part de les seves funcions i de les seves males pràctiques democràtiques. En definitiva, doncs, des de la Transició aquest tribunal ha jugat sovint un paper més polític que no estrictament judicial.
En el cas de la Udalbiltza, l’Audiència Nacional va detenir-ne vuit membres el 29 d’abril de 2003, i també en clausurà les seus. Posteriorment, el total d’encausats pujà fins als 23. La Udalibiltza és una assemblea de representants locals electes del País Basc que va arribar a agrupar la xifra gens menyspreable de 1.778 regidors elegits democràticament. Atesa la flagrant manca de proves (com en el cas d’Egunkaria, on tots els encausats han estat absolts, després que el rotatiu restés tancat durant més de 7 anys), podem afirmar que l’Audiència Nacional ha actuat més com un òrgan de persecució d’unes idees polítiques determinades que no pas com uns instrument per fer complir la llei.
En aquest sentit, el Parlament de Vitòria assenyalà que el fet de «[treballar en pro d’aquest objectiu -la independència del País Basc-] no pot ser considerat un delicte [i que és] una iniciativa contrària a la democràcia criminalitzar els electes i els alcaldes per desenvolupar aquests objectius» (resolució de desembre de 2008), tot acordant «sol·licitar al Govern de l’Estat la retirada per part del fiscal general de l’Estat de l’acusació pública» contra Udalbiltza. És evident, doncs, que l’Estat espanyol ha d’emprendre reformes urgents que posin fi a l’actual dèficit democràtic en alguns àmbits determinats. Ho hem vist, recentment, i d’una forma flagrant, amb la politització del Tribunal Constitucional de la mà del PP i del PSOE amb el cas de l’Estatut. Però també el relator especial de les Nacions Unides sobre la promoció i la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals en la lluita contra el terrorisme, Martin Scheinin, advertí a l’Estat espanyol que ‘les mesures antiterroristes no s’han d’utilitzar per limitar els drets de les ONG, els mitjans de comunicació o els partits polítics’, afegint, alhora, que es percep el risc d’entrar en un ‘terreny relliscós, és a dir, l’ampliació progressiva de la noció de terrorisme a activitats que no constitueixen actes de violència greus contra membres de la població en general ni estan suficientment relacionats amb aquestes activitats’ (Informe sobre la missió a l’Estat espanyol A/HRC/10/3/Add.1).
D’altra banda, el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha exposat en el seu cinquè informe periòdic de l’Estat espanyol que ‘l’abast potencialment excessiu de les definicions de terrorisme en el dret intern, en particular les que figuren en els articles del 572 al 580 del Codi Penal espanyol, […] podrien donar lloc a la violació de diversos drets enunciats en el Pacte [Internacional de Drets Civils i Polítics]’ (CCPR/C/ESP/CO/5, 27/10/2008).
En resum, des d’un punt de vista democràtic, el judici contra la Udalbiltza és totalment inacceptable. I cal recordar-ho, si cal amb vehemència, per impedir que les pràctiques anti-democràtiques assoleixin la normalitat.
