A la UCE s’hi reuneixen diverses generacions de valencians, illencs, ponentins, sud i nord catalans, algueresos (sí, també!) i catalanòfils d’arreu del món. S’hi troben, doncs, l’accent i el vocabulari propis de cada indret dels Països Catalans, al mateix temps que s’hi viu l’alegria de congeniar en tarannàs i inquietuds. A més, els dies de convivència fan néixer projectes i relacions que, amb un xic de sort, arriben a tenir anys de vida per endavant.
Les classes dels matins i els tallers de les tardes permeten la possibilitat de fer un tast prou intens a diversos àmbits del coneixement (història, dansa, llengua, art, astronomia, dibuix, medicina, ciències de la natura, economia, arquitectura, i un llarg etcètera; enguany, fins i tot japonès!).
Són també un signe distintiu de la UCE les conferències i els debats, veritable termòmetre del batec del país. Tothom té la possibilitat de dialogar de tu a tu amb personatges rellevants del món polític, literari, artístic, filosòfic…, sovint sense cap límit estricte de temps per a fer preguntes o contrastar opinions.
Al seu torn, els excursionistes poden visitar molts indrets del Conflent i, d’entre aquests, els més intrèpids tenen reservada per a ells la imatge del sol ixent des del cim del Canigó.
Finalment, la música i el teatre omplen les vetllades formidablement. Tenen cabuda en espais reservats al recinte de la UCE, al poliesportiu de Prada o al bell mig del poble, en una plaça molt bonica; indret on qui més qui menys encara pot imaginar-s’hi Pompeu Fabra i Pau Casals passejant-hi en els seus anys d’exili.
El cert és que el Liceu Renouvier, el recinte que acull els alumnes i les classes de la UCE, ha millorat molt respecte els darrers anys. S’han acabat les obres d’un nou edifici, cosa que permet disposar d’aules acollidores per a les classes i d’un amfiteatre per a concerts. Per altra banda, el gimnàs segueix acollint els grans actes i les exposicions. Pel que fa a l’espai principal de trobada, el tendal, que aixopluga taules i cadires, està molt més ben ubicat, i el bar de la UCE té millors condicions per a funcionar, ja que queda resguardat a un gran espai cobert adjacent al tendal. Aquest espai que el nou edifici habilita s’usa per a fer-hi conferències i presentacions; fins i tot una part d’ell s’ha convertit en un nou espai anomenat “zona underground”, on enguany les veus d’Alfons López Tena i Joel Joan congregaren un públic nombrosíssim.
La XL edició va tenir un punt àlgid pel que fa als grans actes: l’homenatge al periodista Joaquim M. Puyal. Aquest esdeveniment va reunir, a més del propi homenatjat, entre d’altres, Antoni Bassas i Sebastià Serrano a la taula de convidats. Cal destacar que Antoni Bassas va fer un discurs emotiu; contundent i elegant. L’autèntica crosta del periodisme, va dir, és la de la poca exigència i la de la dependència als poders polítics. Es va guanyar grans aplaudiments. Per la seva banda, Puyal va ser elogiat i va elogiar. Se’l veia tens però satisfet. Va fer un discurs llarg en el qual reclamava un periodisme amb majors dosis de professionalitat respecte a allò a què aboquen les grans empreses de comunicació. Era un premi merescut.
Arribats a aquest punt, què us vull dir realment amb això que explico? Que penso que, en el si de la UCE de Prada de Conflent, la gent dels nostres països tenim un espai on viure la catalanitat de forma plena, un lloc d’on tothom surt amb més força per exercir la necessària militància de tot l’any. A la UCE coneixereu gent interessada a construir un país lliure. Aprendreu a teixir xarxa d’amistats i a programar projectes per al curs entrant (fer créixer associacions, organitzar actes arreu de la nació, compartir experiències o estendre el missatge de la dignitat nacional i de l’eixamplament de l’independentisme; són només alguns exemples del que la UCE ajuda a anar fent).
En definitiva crec que la Universitat Catalana d’Estiu fa créixer l’esperança d’esdevenir, properament, ciutadans d’un país normal. No us esteu de provar aquest remei, us enfortirà!
