I la vergonya, com continua dient Toni Gisbert, trenta anys després continua: “encara avui és un tabú parlar-ne, o assenyalar els culpables, o denunciar la passivitat policíaca i de les institucions; i encara ara la violència continua […] Encara ara no s'ha detingut ni els culpables, ni se'ls ha jutjat”. Les conseqüències d'aquell “regionalisme bien entendido”, condicionada com hem vist per la política d'UCD, les estem pagant en l'actualitat: som una de les comunitats autònomes més espanyolitzades i amb una identitat molt difusa i aigualida; al llarg de tots aquests anys hem estat governats per polítics i partits que han fet que aquest “regionalisme bien entendido” siga l'objectiu final del seu full de ruta; els valencians som els més mal finançats de tot l'Estat per tindre uns governats mesells, llepons i submisos que, en lloc de reclamar i defensar els interessos dels valencians i valencianes , competeixen per veure qui pot ofrenar més glòries a Espanya; les ferides obertes al voltant de la llengua continuen sense cicatritzar, fins i tot continuen alimentant des d'institucions públiques el secessionisme, així com subvencionant entitats privades clarament blaveres; Han passat ja trenta anys des de l'aprovació de l'Estatut i, com escrivia Adolf Beltran “[…] el nou règim polític sorgit de l'Estatut de 1982 va nàixer incapaç de reconciliar la societat valenciana amb el seu passat, va partir del fracàs per restituir el poble valencià la seua memòria històrica. I aquell defecte “fundacional” continua cobrant-se un preu ara mateix, perquè l'exercici pràctic de l'autogovern no ha resolt ni de bon tros el conflicte que va originar […]”
Comptat i debatut, si fem una mica de memòria històrica, els valencians i valencianes comprovarem que no tenim gaires motius d'agraïment per posar noms de dirigents polítics de la UCD a places i carrers dels nostres pobles, ni encara menys atorgar medalles, creus i altes distincions. El mateix Francesc de P. Burguera (que abandonà la UCD en juny de 1978 quan veié el gir que donà el partit ens diu que “els dirigents de la UCD a València, ens veure's orfes de programa i missatge polític, van ser uns dels principals impulsors de la maniobra” I la maniobra, com ja hem vist, va portar crispació, agressions, bombes, atacs feixistes…, que segons Burguera “el govern d'UCD no van tenir mai cap interès a escatir-ho,[…] la majoria dels dirigents ucedistes semblaven sentir-se contents i satisfets amb el clima de violència” i “[…] no van tenir inconvenient a fitxar com a militants del partit els membres més impresentables, analfabets i violents del Grup d'Acció Valencianista (GAV)”. Així doncs, en lloc d'enaltir els dirigents de la UCD cal més aviat el contrari. Les generacions de valencians i valencianes que no van viure aquells anys, han de ser sabedors que part dels problemes que arrosseguem i que tenim en l'actualitat són degut, en part, a la política portada a terme per la UCD, que no va dubtar en frenar les aspiracions legítimes d'autogovern d'un poble, fent servir mitjans molt poc ètics, civilitzats i democràtics.
Referències bibliogràfiques de les cites.
- Cucó, Alfons. Roig i blau. La transició democràtica valenciana. Tàndem. València 2002.
- Mollà, Damià Eduard Mira. De impura natione. El valencianisme, un joc de poder. Edicions 3i4. València 1986
- Viadel, Francesc. No mos fareu catalans. Història inacabada del “blaverisme”. L’esfera dels llibres. Barcelona, 2006.
- Bello, Vicent. La pesta blava. Edicions 3i4. València 1988.
- Sanchis, Vicent. Valencians, encara. Cinquanta anys després de Joan Fuster. Proa. Barcelona 2012.
- Guia, Josep. Països Catalans i llibertat. Edicions Lluita. Sant Boi de Llobregat 1983.
- Fuster, Joan. Punts de meditació. Dubtes de la transició. Edicions 3i4. València 1985.
- Moreno, Vicent Artur. Una altra història. Denes. Paiporta, 2010.
- Gisbert, Toni. Quan el mal ve d’Espanya. El País Valencià més enllà de tòpics. Columna. Barcelona 2007.
- Beltran, Adolf. Els temps moderns. Societat valenciana i cultura de masses al segle XX. Tàndem. València 2002.
- Burguera, Francesc de P. És més senzill, encara: digueu-li Espanya. Edicions 3i4, València 1991.
Alcoi, abril del 2014
