- Publicitat -
Judici final tanca la trilogia sobre la situació social i política de la València actual que es va iniciar amb Societat limitada. Per al lector del Principat la trilogia té un indubtable interès sociològic, ja que la major part dels catalans desconeixem completament que s’hi cou a l’altra banda de l’Ebre. La realitat potser no és massa diferent llevat que sembla que al País València la discreció no és la marca de la casa.
Torrent té molt clar què pretén fer des del primer volum de la trilogia i camina fermament vers aquesta direcció. El retrat que fa dels seus companys nacionals no és amable i de vegades em demano si els catalans seríem capaços de fer una descripció comunitària tan implacable. La construcció de les intrigues és tan rocambolesca que acaben per esdevenir creïbles en elles mateixes, per molt paradòxic que això pugui semblar. Potser és al tercer volum on la trama acaba per perdre credibilitat per la proliferació de personatges tangencials amb interessos tan diferents concentrats en un sol personatge, Juan Lloris. I tanmateix, si Ferran Torrent pretenia reflectir la degradació, corrupció i interessos de la vida política i econòmica del País Valencià, ho aconsegueix.
Deixant de banda els aspectes sociopolítics on rau el veritable interès i valor de la trilogia, la seva lectura no farà les delícies dels lectors més exigents. Les gairebé mil pàgines que composen l’obra donen temps suficient per desenvolupar uns personatges que amb una única excepció, Liam Yeats, són gairebé plans. Evidentment, Torrent no pretenia construir una obra de calat psicològic i tampoc és imprescindible. Sobta, però, que tota la galeria de personatges que condueixen l’acció en els tres volums, semblin arrossegats per la força dels esdeveniments i entrin en una espiral en forma de teranyina, en la qual poca cosa poden fer més que actuar, però no evolucionar o retrocedir a nivell personal, no professional o econòmic. Per aquesta raó la trilogia cansa.
En començar Societat limitada el lector se sent atrapat per la complexitat dels esdeveniments que s’hi relaten i la sorprenent, o no, coincidència amb la realitat. La novel·la enganxa. Fins i tot hi ha una certa intenció de definir els personatges més enllà de la postura que representen arquetípicament, com per exemple el cas de Júlia Alexandre, una autèntica Cruella de Vil. L’interès però decau amb Espècies protegides on les intrigues polítiques passen més que mai a un primer pla i els personatges acaben per esdevenir un mitjà per a la consecució dels interessos de l’escriptor i perden tota vida pròpia. A Judici final, les intrigues s’emboliquen tant que hi ha risc de perdre de vista els personatges que es dilueixen en el marasme de pactes, extorsions, xantatges… que es desaprofiten les oportunitats de treballar personatges amb tantes possibilitats com el jove periodista ambiciós, el seu amic matemàtic, el policia contractat per Lloris i el seu company també policia però retirat. Uns pobres diables als quals se’ls presenta l’oportunitat de les seves vides. Menció apart mereix Liam Yeats, ex-militant de l’IRA condemnat pels seus companys de lluita per uns fets que van succeir molts anys enrere. Home perdut per ell mateix i per tothom, és un caràcter prou fort com per ésser l’eix fonamental d’una altra novel·la. Un personatge que hauria fet les delícies d’un escriptor com Albert Camus.
Publicitat
