El camí cap a Ítaca està sent més llarg que un dia sense pa i veig el seu final molt lluny.La triga que ha sigut el que ha perdut sempre als catalans ens farà perdre el nord. Veiem com els del govern central s'afanyen buscant camins per a fer impossible la nostra independència. Partits antagònics que mai s'ajuntarien per a res, per anar contra Catalunya signen documents per a collar-nos més del que ja estem i amenacen que tot el que els sembli anticonstitucional ho enviaran “al seu Tribunal”, doncs saben que tenen la sentència a favor seu.
Crec que el president Mas no encertà amb la data del 27-S. Són massa mesos per arribar amb empenta al dia de la votació. En un país on tots sabem (i el President també ho sap) que el personal un dia ho veu que tot és possible i l'endemà tot és un desastre, en arribar en aquella data tot dependrà dels esdeveniments que hagin ocorregut durant aquests mesos d'espera.
Per què una cosa és certa; si fins ara no han parat de posar entrebancs a tot el procés sobiranista, aquesta primavera i estiu en veurem de l'alçada d'un campanar. Com a preludi ja tenim el govern central amb un manat de nervis per l'assumpte de l'obertura de les delegacions catalanes de Roma i Viena. El ben “ponderat” ministre Garcia Margallo ha amenaçat que el seu govern estudiarà recórrer l'obertura d'aquestes delegacions catalanes (i mai diríeu on pensen fer-ho…., doncs, al “seu” Tribunal Constitucional!), i és que aquest govern sense el dit tribunal estan perduts.
Diu “l'ínclit ministre”, que abans d'obrir aquestes delegacions, la Generalitat hauria d'haver consultat amb el seu ministeri. Perquè perdre el temps si tothom sap la resposta al possible permís que hagués demanat la Generalitat? No, no, no!!!! O potser aquesta vegada el govern central hauria anat a favor nostre? Ells saben que no haguessin permès obrir aquestes delegacions, i nosaltres també. Així doncs a què venen tants escarafalls?
Un servidor no entenc res, ja que el mateix Margallo junt amb altres persones que presumeixen de saberuts, Marhuenda, Belloch, Zarzalejos (quina colla no…!) repeteixen un dia sí un altre també, que Catalunya mai serà independent. Ai…, quantes persones s'han penedit de pronunciar aquest “mai” en moltes circumstàncies de la seva vida. No deuen haver escoltat allò que diem els catalans: “mai es pot dir d'aquesta aigua no en beuré”.
A part, perquè estan tan preocupats si saben segur que Catalunya mai serà independent?
Mentre els catalans fem de la triga el nostre pecat nacional, els d'allà enllà fan sense tardança i amb urgència, lleis per poder-nos controlar millor i redacten dictàmens per facilitar la feina als companys.
Sempre he apreciat les dones i moltes les considero capacitades per desenvolupar qualsevol tasca i a vegades millor que els homes, però últimament d'ençà que estem amb tot aquest sarau de la independència, tinc una llista d'unes quantes que no convidaria ni a un cafè: Camacho, LLanos de Luna, Cospedal, Rosa Díez, Camats, Carina Mejias, la presidenta d'Andalusia que demostrant la seva estimació envers als catalans, va deixar anar: “a los catalanes ni agua”, etc., etc.,
Ara, una tal Consuelo Madrigal (sense fer honor al seu cognom que significa “paraules galants”) amb ganes d'emprenyar els seus companys d'ofici catalans, deu haver considerat que a la Fiscalia Superior de Catalunya no són massa bons fiscals. I com el pare que lloga un professor de reforç per ajudar al seu fill o filla en els estudis, ha anunciat que nomenarà un fiscal de “reforç” a la Fiscalia de Catalunya, penso jo, per veure si pot asseure tan aviat com sigui possible al president Mas, a la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, al banc dels acusats pel succedani d'eleccions que vam celebrar el 9-N.
Això sí, assegurant que aquest “reforç” no afectarà la plena competència de la Fiscalia Catalana. N'estic fins al capdamunt de la matusseria del govern central, de la fiscalia i del TC. A la seva poca intel·ligència i no saber per on sortir-se'n, responen amb actuacions esperpèntiques.
També hem vist aquests dies com el pacte signat conjuntament pel PP i PSOE, sabent com tot sovint ens busquen les pessigolles, es pot girar contra els catalans. A l'apartat a) de l'article 573 diu, “que es considerarà terrorisme el que subverteixi el poder constitucional, suprimeixi o desestabilitzi greument el funcionament de les institucions polítiques”.
Encara que aquest annex al codi penal s'hagi redactat i signat pensant en el terrorisme gihadista, ¿qui ens assegura a tots nosaltres que no vulguin tractar-nos de terroristes, basant-se que la nostra sobirania i independència són prou suficients per acusar-nos de voler subvertir el “poder constitucional” i trobin que sigui motiu, no per tancar-nos a la garjola (no per què no en tinguin ganes ) però sí per suspendre l'autonomia de Catalunya?
Així doncs, no tinguem els ulls al clatell! Mentre ells d'amagatotis van dictant lleis i signant pactes per a collar-nos encara més del que estem, aquí la societat civil fa bé d'organitzar mogudes i saraus per contrarestar el que estan maquinant fora de Catalunya. Però ja ho veieu!, els nostres partits polítics, escollits perquè ens menin cap a la nostra independència no estan al cas i organitzen comissions i més comissions, sense treure'n cap profit i actuen com qui sent ploure, que la vida són quatre dies i no cal amoïnar-se amb problemes inútils.
Tots suposem que s'estan fent passos per crear un nou Estat d'Europa, la República Catalana, però el camí per arribar a aquesta fita no hauria d'haver sigut tan difícil de recórrer. La triga tinc por que malmeti aquest anhel nostre.
El poeta Kavafis ens aconsella:
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences”
Fa tres-cents anys que recorrem aquest camí, i d'aventures i desgràcies n'hem passat un munt, però les coneixences amb els nostres companys de viatge han sigut poques i enrevessades.
Al final, Kavafis ens alliçona amb aquestes paraules:
“Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de donar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge”
Doncs això, és temps d'arribar a Ítaca, ja que molts som vells i pel camí poca cosa hem guanyat, i contradient els versos del poeta, anant cap a Ítaca no podem dir que ens hagi donat un viatge massa plàcid i bell.
Desperteu pares de la pàtria! Esteu adormits! Per comissions que no en traieu l'entrellat i cap profit hi esteu sempre amatents, però pel nostre futur cap al nostre alliberament que pot arreglar molts problemes actuals, us el passeu per l'arc de triomf.
Després dels consells del poeta grec, deixeu-me acabar aquest article amb una súplica del nostre poeta Salvador Espriu:
“Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem”.
