El nou Estatut havia de portar a Catalunya un manà d’inversions de l’Estat durant set anys, talment els set anys de vaques grasses de l’Antic Testament. La realitat ha estat que el primer any el percentatge que l’Estat ha invertit a Catalunya ha estat del 13,9% de la inversió regionalitzable, inferior al 2006 i molt lluny del 18,8% promès. El govern de l’Estat i el Conseller Castells van assegurar, però, haver complert escrupolosament l’Estatut.
La clau està en la definició d’infraestructures utilitzada que inclou només les dels ministeris de foment i medi ambient. Tot i que és cert que la definició d’infraestructures pot ser més o menys àmplia, la que ha utilitzat l’Estat és sorprenent. Una definició àmpliament acceptada pels economistes inclou infraestructures bàsiques (transport, energia, telecomunicacions, aigua i residus) i infraestructures socials (salut, educació, policia, justícia i administració).
No té, doncs, cap sentit que inversions en telecomunicacions, per exemple, no siguin considerades infraestructures. Es dóna la paradoxa que el propi Plan Avanza del Ministeri d’Industria defineix com a infraestructures la banda ampla, les comunicacions de mòbils, els punts d’accés a internet i la televisió digital terrestre mentre que el Ministeri d’Economia les exclou per calcular la inversió que correspon a Catalunya. El govern i els partits catalans han de defensar l’esperit amb què va ser redactat l’Estatut i defensar que el percentatge s’ha d’aplicar sobre la inversió total regionalitzable de l’Estat.
Publicat al diari Avui el 16/06/2007
