Ella, als seus gairebé setanta-cinc anys viu sola en un petit poble de la Marina Alta, prop de Dènia, al País Valencià. Vídua d’en Pep, amb qui va alçar la modesta llar on va nàixer el seu únic fill, casat al Principat, prova d’anar fent el que distregui.
La seva vida no vol res més que irrompre el son amb records càlids. Llevar-se per anar a comprar quatre iogurts, pa, un cartró de caldo… Comparar els preus d’aquesta setmana als de l’anterior, anotats als envasos. Xerrar sola -pels descosits o amb ell- mentre prepara el dinar i dina. Veure la telenovel•la en valencià. Trobar-se diàriament amb les amigues i, finalment, tornar a casa per abaratir el dia que l’ha de dur, de nou, al somni. És la rutina pròpia d’una persona que envelleix amb senzillesa. Una cosa duu a l’altra. I si d’aquestes en falta quelcom, la il•lusió, irreparablement, es trenca en bocins.
En acabar la telenovel•la sortirà a passejar amb les companyes de parxís del diumenge. Ara, quan la tardor para el vesc i ens redueix a quietud, si la tarda és assolejada, resulta agradable desbastar les hortes vorejant el camí. I com a bones modistes teixir-ne una peça única, un espai irrepetible per on transcorre el serial televisiu amb més realisme que l’aconseguit a la pròpia pantalla.
Qualsevol dia, però, tornarà aviat a la llar. La telenovel•la de la tele tres, la que fan en valencià, no es veurà. Quan arribi aquest dia, tractarà d’arreglar-ho amb dos copets al costat de l’aparell -de vegades funciona. Després provarà amb els canals espanyols. Tots aniran bé. Pensarà, doncs, que el problema és de l’antena. Que les altres ja li contaran el capítol que es perdrà i, més entrada la tarda, ja trucarà aquell jove del poble que tot ho arregla.
Vés quina manera de carregar-se la quotidianitat dels més dèbils els espanyols.
