La tebiesa letal de Mas i CiU

Un lector em diu d’entrada que “ja ho tenim a tocar” (?) i per això em retreu el meu “incomprensible pessimisme” (?) sobre el futur nacional català, i li dic que és curiós, perquè jo no li retrec el seu optimisme i enlloc no està escrit que optimisme i veritat siguin sinònims, com val a dir que tampoc enlloc no està escrit que pessimisme i veritat ho siguin.
 
El lector em diu que “mai ningú abans no havia anat tan lluny com Mas”, i jo li dic que no l’entenc, perquè de moment Mas no veig que hagi anat enlloc, tret d’estar a punt d’aconseguir majoria absoluta al Parlament, i d’estar demostrant una tebiesa esfereïdora i imprudent en el seu plantejament de consulta (?) sense prèvia ruptura amb Espanya. Això sí, reconec al lector que CiU no havia demostrat mai el capteniment recent de Mas. I és clar, en el país dels cecs, el borni és el rei. Els catalans no estan acostumats a sentir segons quines coses que acabem de sentir d’un dels seus polítics. Ep, i recordo a la massa d’ eufòrics que, de moment, només les hem sentides. Només.
 
Després, el lector em diu que reconeix que CiU ha mentit i traït sempre, però que ara mereixen una oportunitat perquè Mas “ha demostrat honestedat dient que plegarà quan hagi aconseguit l’objectiu”. Li dic que molt bé, que plegarà legítimament, i tant, però perquè és conscient del sidral que l’espera, i que això ni l’honora ni el deixa d’honorar. Però el lector em diu que com puc saber les seves intencions, i jo li dic que com pot saber ell les intencions honestes de Mas, perquè en tot cas tinc més fonament jo per saber el que s’hi cou basant-me en els precedents. Per això no entenc això de merèixer una oportunitat. Però res, em parla de la fermesa de Mas, i jo li responc que l’única fermesa de veritat i efectiva hauria estat la declaració unilateral d’independència fent majoria amb Esquerra, tal com proposa Joan Carretero quan parla que “caldrà saltar-se un semàfor en vermell”. El lector em diu que són maneres de veure-ho, i jo li dic que en això té raó, que no hi veu igual un cec que un conill, que menja molta pastanaga. Però es veu que el començo a irritar, perquè em diu que sóc radical. Uf…, li dic que té raó, però que per això no pateixi, que em supera en ser radicalment obtús i no per això jo m’irrito amb ell.
 
Fa veure que no m’ha llegit i m’insisteix en l’expiació sobtada dels pecats de CiU. Decideixo enfocar-li la cosa de manera diferent, malgrat la mandra evident que suposa haver d’explicar allò que, com diria un amic meu, hi ha coses que, si cal explicar-les, més val deixar-ho córrer. Però bé, m’animo a dir-li que la cosa en realitat no té a veure a tenir o deixar de tenir fe en CiU aquest cop, sinó a constatar que no es pot esperar que algú que s’ha passat 35 anys fotent-se de la suor dels atletes mirant la tele des del sofà, aconsegueixi cap repte olímpic com la independència de cop i volta, per més que honestament s’hi decidís un dia per obligació. Per això ara tenim el que tenim; un Mas, una CiU que semblen espectadors d’una cursa de braus que s’han mirat tota la vida la independència amb mofa des de darrere la barrera, i de sobte ara es veuen obligats a sortir a lidiar. Imagina’t quin espectacle. Personalment, em fa patir.
 
Per això ara hem d’aguantar Mas ferint la sensibilitat de qualsevol que en tingui un bri dient que “si Espanya autoritza el referèndum, millor, i si no el farem igualment”. (Referèndum? Consulta? Confesso que em té marejat). Vaja, jo que em pensava que la premissa fonamental per poder tirar endavant la independència era transgredir la legalitat espanyola per forjar la nostra. Respectar la legalitat espanyola! Verge santíssima del Remei… Queda clar que la dependència mental del colonitzat s’imposa fins i tot quan representa que l’ha superada. Però ai, insensat de mi! Ara tot de veus m’instrueixen dient-me que Mas sap el que es fa per tal de portar l’assumpte a bon port. El President –ara molts catalans l’anomenen així– fa les coses amb seny –en això val a dir que CiU són els reis– davant els ulls del món, i jo he de confiar en ell, suposo perquè Déu sap el que la resta de mortals no arribem a comprendre i no cal que ens hi esforcem, perquè l’esforç serà endebades.
 
De tota manera, celebro l’aparició religiosa del nou guru, Sant Mas, l’Home a seguir que el poble tant buscava. Ara, tot d’una, una multitud de catalans idolatren aquell a qui fa quatre dies posaven a parir –però curiosament votaven, com ara votaran. I dic religiosa per la seva sobtada expiació de pecats, renaixent de les cendres després d’anar darrere d’Eurovegas només fa quatre dies; tallant d’arrel des d’avui mateix –no sé, dic jo– els pactes de CiU amb el PP arreu del país; o corrents, com ja està fent Mas –ehem–, per crear una coalició independentista liderada pel seu partit, tal com reclama amb sensatesa Joan Carretero, si és que Nostre Senyor Ambil·lusió pretén demostrar que realment pensa en el país i no en el seu partit.
 
Sant Mas ha aconseguit el que mai ningú no havia ni somiat. L’any passat, al meu carrer l’única estelada que onejava era la meva. Ara n’hi ha les que vulguis. I és comprensible. Sense pastor no hi ha ramat. Però, ai, insensat de mi altre cop! La gent em diu no siguis així, coi, no siguis així… benvinguts al club els nous independentistes perquè tots sumem igual. Ai Senyor… –Ai Mas, hauria de dir? Tots sumem igual, sí. Fins que els nous independentistes siguin sobtadament vells per la mateixa raó que han estat nous. En fi. Fem-nos el favor; declarem ara la independència unilateralment abans els nous independentistes no enviïn Nostre Senyor a l’infern. Fem-ho, per l’amor de Mas!
 
Ricard Biel