La taxa turística. Un argument més a favor de l’ independència de Catalunya.

Sóc conscient que el títol sorprendrà més d’un, crec però que és la conclusió més raonable un cop valorem adequadament el que, el com i el per què de les coses.
 
La taxa turística, més ben dit impost sobre les estades en establiments turístics; de la mateixa manera que l’euro per recepta, el cèntim sanitari, el nou cànon de l’aigua i tantes altres mesures de caràcter impositiu que resulten de la “fiscalitat imaginativa” de l’administració –a dia d’avui encara autonòmica- catalana, no son més que l’expressió desesperada d’aquells que, per quadrar el pressupost, han de fer mans i mànigues per enginyar la fórmula, nova o no, és a dir, copiant mesures fiscals d’altres països; per obtenir recursos addicionals amb els que cobrir els desajustos.
 
Crec que puc dir sense por a equivocar-me que existeix un ampli consens en que totes aquestes fórmules tenen un alt cost, tant en pau social, ja que qui les pateix amb major grau son les classes mitges i baixes, com en confiança empresarial que en definitiva és la que genera ocupació i amb ella riquesa, pau i benestar social.
 
Dit tot l’anterior crec que tots som conscients dels rius i rius de tinta que la taxa turística ha fet córrer. Com a mostra un botó.
 
En termes d’optimització de temps i de recursos, aquests debats son ruïnosos. Si ens haguéssim estalviat, només el cinquanta per cent dels recursos intel·lectuals i materials emprats per discutir de la taxa, dels seus paràmetres, la seva fórmula, a qui havia d’afectar, de quina manera, per quin termini, si havia d’incloure o no els impostos indirectes, etcètera, etcètera, probablement podríem haver-los dedicats a coses molt més productives, com ara: com gestionar els recursos públics i privats per a generar més ocupació, com innovar els processos, tant industrials com formatius, per optimitzar-los i per arribar a fer partícips els nostres estudiants universitaris o joves formats professionalment a les nostres empreses, sumant esforços per tirar endavant i tantes i tantes altres necessitats del nostre sistema econòmic i productiu.
 
La fiscalitat a la que ens veiem sotmesos ciutadans i empreses (Catalunya és el tercer país del mon en pressió fiscal, desprès de l’illa d’Aruba i Suècia), es suma al fet que el mercat turístic català i les seves destinacions tradicionals de sol i platja cal concebre-les com a madures (destinacions de llarga trajectòria una part de quina oferta ha esdevingut obsoleta per les necessitats canviants pròpies de l’evolució de la societat); tot i els grans esforços d’actualització, privada i també pública que s’estan duent a terme.
 
La situació davant la que es troben els operadors turístics, en especial els empresaris que es dediquen a l’allotjament, els converteixen en els reis en la racionalització de costos. És a dir, el benefici no rau (parlant sempre en termes generals) en un marge de negoci més o menys substancial en funció del que ingressem, sinó en la capacitat d’oferir un bon servei, la majoria de les vegades òptim i pràcticament imbatible en  criteris qualitat – preu, al mínim cost. És aquí on es genera la rendibilitat del negoci i és en situacions com la descrita en les que la taxa, per petit o ridícul que pugui semblar el seu import a ulls d’un profà; es converteix en quelcom substancial i objecte d’un debat apassionat, fins hi tot de vegades agressiu en tant que el que està en joc no és ni més ni menys que una part substanciosa dels beneficis empresarials que, davant la pressió de la touroperació i la gairebé tasca impossible d’incrementar el preu, passa de mans privades a mans públiques. En síntesi, la recaptació resultarà en alguns casos, “de facto”, un increment de la fiscalitat que pateix l’empresari turístic, no el consumidor, és a dir, el mal anomenat turista.
 
Totes les expressades circumstàncies, que he concretat en l’activitat turística; son fruit, per si algú encara no ho ha deduït, de la incapacitat del govern de la Generalitat, d’acord amb la legislació vigent, d’incidir en la gestió de la recaptació dels recursos fiscals obtinguts a Catalunya i en la seva aplicació. Cal entendre per tal concepte:  els impostos (és a dir, l’activitat i/o bé que ha de ser objecte de tributació), els seus tipus i demés particularitats com ara les exempcions, bonificacions i deduccions. És a dir, només podem crear impostos i taxes en funció de les competències pròpies o incrementar els estatals. Totes aquestes figures només poden generar més pressió fiscal, no minorar-la. Dit clar i català, l’estat ens permet “clavar” més els nostres ciutadans, en tant en quant no toquem un cèntim d’allò que ell pretén recaptar.
 
El sentit comú, lluny d’interpretacions tendencioses, ens ha de donar a entendre que l’eliminació d’un dèficit fiscal que es ve definint en l’import de 16.500 milions d’euros a l’any, encara que es vegi minorat per un increment en les despeses pròpies d’un estat de les que Catalunya s’haurà de dotar (les famoses estructures d’estat), deixen un amplíssim marge a l’administració per alleugerir la pressió fiscal que estan patint els seus ciutadans i empresaris, entre d’altres figures impositives, mitjançant l’anomenada taxa turística, que pot ésser raonable i tenir raó de ser, en el context turístic europeu que ha de ser la nostra referència, però ho serà en tant en quant el conjunt de la pressió fiscal que vénen patint els nostres ciutadans i empreses es vegi alleugerit per una minoració del tipus impositius dels impostos sobre la renda, de societats i sobre el valor afegit.
 
És doncs la independència, entesa en el cas que ens ocupa com la oportunitat d’articular un nou estat que lluny de ser una rèplica o un clon en petit d’aquell que es secessiona i que es manifesta inoperant i totalment ineficient als efectes de donar satisfacció, tant a treballadors com a empresaris i en conjunt a l’integritat de la societat; la millor de les oportunitats per bastir un nou projecte fonamentat en la competitivitat, la racionalitat i les bones pràctiques. S’obre doncs davant els nostres ulls un repte apassionant: l’oportunitat única de crear un estat que atengui a les necessitats reals dels seus ciutadans, en definitiva, l’oportunitat d’escriure la nostra història i de crear el mon on volem que visquin els nostres fills.
 
Tot aquest argumentari, lluny de servir només per convèncer algú de les bondats de l’independència de Catalunya, hauria de servir per a que, un cop assolim tal objectiu, no caiguem en les mateixes errades, vicis i males pràctiques que, a dia d’avui tenen paralitzat el nostre veí. España.        
 
Jordi Orobitg i Solé
Candidat d’ERC a les eleccions al Parlament de Catalunya 2012
Regidor de Turisme i Promoció econòmica de l’Ajuntament de Lloret de Mar