Evidentment, no es tracta de comentar aquí el preu dels menús d’entre setmana al Via Veneto. La «taula» del títol, lògicament, fa referència a allò que l’autoanomenat «gobierno más progresista de la historia» es refereix com a «mesa de diálogo» i que, si nosaltres no badem, li n’hauríem d’atorgar un sentit ben diferent del que el poder central somia poder colar-nos. El cas és que, amb els vents que últimament provenen d’Europa, la taula se li hauria de posar ben cara a l’Estat espanyol. Més que cara, prohibitiva.
I és que, precisament els partits independentistes al govern són qui haurien d’esforçar-se per rendibilitzar el capital acumulat per les victòries judicials a Europa, amb el consegüent desgast d’imatge i reputació d’una Espanya sense crèdit democràtic. És a dir, amb tot això que ha passat aquesta setmana —la suspensió cautelar de l’aixecament de la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí, l’informe demolidor del Consell d’Europa, i l’enèsima demanda d’Amnistia Internacional per alliberar els Jordis—, la taula de negociació ha de pujar d’intensitat, forçar-hi un parell de pinyons, i propiciar que a Espanya se li faci ben coll amunt.
Per tant, els partits al govern —i a la taula— no poden permetre’s malbaratar el fet que l’estat quedi arraconat ni, encara menys, tornar a donar-li oxigen per a refer-se’n. Això ja ha succeït massa cops en el decurs dels últims tres anys: es va desaprofitar l’ocasió de restituir el president Puigdemont i el govern legítim, amb tota l’expectació que hi havia aixecada a tot Europa; no es va saber aprofitar el resultat de Schleswig-Holstein per fer-ho aterrar al judici al TS i provocar un terrabastall de dimensions incalculables per a l’estat; i, finalment, la manera infructuosa en què vàrem aprovar els pressupostos al PSOE. Prou.
Doncs bé, ara estem ja en disposició de demostrar a les cancelleries europees que, amb els socialistes al poder, el problema català persisteix tossudament, igual d’enquistat que ho estava amb el PP. Que Europa ja no pot seguir comprant el relat malintencionat de Sánchez, segons el qual allò que impera en realitat a Catalunya és una «crisi de convivència», quan tot el món ha pogut veure quin pa s’hi dona entre Catalunya i Espanya.
Especialment perquè en la conjuntura actual generada amb la crisi del suplicatori, no es tracta que Europa hagi d’encobrir Espanya un cop més, sinó que les desfetes judicials —amb el descrèdit que comporten— ja les està patint la mateixa Unió en primera persona. I aquesta és una línia vermella que els europeus no es poden permetre, després d’haver comprovat com països com Rússia, la Xina o el Marroc aprofiten l’afer català per posar de relleu la doble vara de mesurar d’Europa pel que fa a la vulneració de drets fonamentals.
Doncs això, tot això, ho hem de saber aprofitar i demostrar que ja hem après la lliçó: que l’appeasement, amb Espanya, no funciona. Que a Espanya, si no se l’obliga a actuar democràticament, recorrerà al seu codi genètic predemocràtic sempre que li sigui necessari.
Per tant, sí, i tant que necessitem una taula de negociació. Però una taula que no sigui merament discursiva, de diàleg, de tertúlia, de promeses tan propagandístiques com inassolibles o, en definitiva, autonòmica. En la nostra taula hauríem de saber aprofitar una Espanya contra les cordes i amb la reputació malmesa, i aconseguir així allò que Europa li demana entre bambolines, i que ben aviat —si és que no ho està fent ja— li acabarà exigint. Així doncs, si Europa vol una solució satisfactòria, no regalem una sortida fàcil i maquillada de la situació. Perquè, de fet, fent-ho així homologaríem l’Estat espanyol i, de retruc, se situaria la pulsió independentista del carrer en un coma induït, i la carpeta catalana s’acabaria tancant a la UE, potser per a sempre més. En definitiva, accedir a asseure’s a una taula com la que proposa Pedro Sánchez és regalar-li la iniciativa, el relat i, en conseqüència, una victòria parcial que tan sols li convé a ell, i un suïcidi inexplicable de l’independentisme.
Per tant, el que haurien de fer Esquerra i Junts és, en primer lloc, convocar l’Estat major i establir quina serà la nostra estratègia de negociació amb l’estat, quins punts de pressió podem exercir, i conjurar-nos en quins error propis no hauríem de caure. Sense estratègia consensuada, tan sols podríem aspirar a fer el ridícul, a la taula. Per tant, parteixo de la base que no ens reunirem amb Madrid sense haver-nos endreçat a casa nostra. Un cop fet això, proposo que acte seguit prenguem el timó i convoquem la taula de negociació nosaltres mateixos, que en comuniquem a Europa els objectius, i fem campanya decidida del que es vol aconseguir. Així es desactivaria qualsevol temptació que tingués Sánchez de fer pivotar la seva taula al voltant de la bescantada i poc fiable «lluvia de millones».
El que cal, llavors, és negociar els termes en què pot solucionar-se el conflicte o, en altres paraules, pactar el camí cap a la independència de la manera menys lesiva per a les dues parts. I, per començar-ne a parlar, qualsevol negociació d’aquestes característiques comença amb una condició sine-qua-non: fora presos polítics, les causes pendents decauen, i els exiliats tornen a casa —com resulta lògic, no pots parlar de concòrdia d’una banda, mentre fas campanya activa per fer realitat el somni humit de passejar el cap de Puigdemont per les Espanyes—. Aleshores, començaria la negociació d’igual a igual.
Senyor Sánchez, ja veu que la «mesa» se li ha posat ben cara.
