La tardança llangueix la nostra independència!

Ahir vaig llegir en aquest diari digital, l'article del Ricard Biel “Camp Nou: concert per la idiotesa”, on titlla de despropòsit la frase del senyor Junqueras “si cal lluitar 40 anys més per la independència, lluitarem”. Com ell, jo també respecto i admiro al senyor Oriol Junqueras, i estic d'acord amb el Ricard Biel que no és una frase massa afortunada.

A continuació es pregunta l'articulista: “què nassos haurem estat fent durant aquests quaranta anys”, si al cap de tants anys encara no hauríem aconseguit la nostra independència. 

 

Ho sap molt bé l'articulista que hauríem estat fent: “marejar la perdiu”, “qui dia passa any empeny”, “deixem-m'ho per a més endavant”, ” tal dia farà un any”, “hi ha més dies que llonganisses”, “avui no toca”, “ja en parlarem”, i totes les dites i frases fetes que vulgueu trobar en el nostre costumari català, on n'hi ha per a donar i per a vendre.

Si ens fixem, totes elles fan referència a la triga, a la tardança, a donar terminis llargs a les coses i als afers. Els nostres polítics, històricament hi han estat sempre avesats. Fa uns dies reproduïa al final d'un article meu, les paraules dirigides als seus compatriotes pel historiador i filòsof  romà Titus Livi: “Per la triga llangueixen els nostres afers”, i recordava també Titus Livi que la triga és el  “verí de la comunitat”.

Això és el que hauríem fet, amic Ricard, durant aquests 40 anys. Deixar que llangueixi la nostra independència, per la triga i la tardança dels nostres polítics, deixant la nostra comunitat amb una ira concentrada i amb aquest verí del què parla el filòsof romà. Ara això sí, mentrestant: milionàries manifestacions, grans concerts, altisonants declaracions, cridaneres tertúlies on tothom té la solució, i “tal dia farà un any i el més calent és a l'aigüera”.

 

Volem ser tant legals que esborrona. Nosaltres ho volem ser-ho per veure si amb el temps i amb paciència aconseguim el que demanem, i els de Madrid s'agafen a la seva legalitat que han fermat molt bé a la seva conveniència, perquè no puguem fer res,  disposar del què és nostre, ni decidir la nostra llibertat.

Volem ser tant legals, que sempre estem predisposats a fer pactes parlant amb l'altra part i que ens escolti, quan sabem que els altres s'apunten al pacte lleoní, on una de les parts fa ús d'engany en perjudici de l'altra.

Veient com no aconseguim res, els nostres polítics insisteixen i insisteixen, parlant-nos de pedagogia que hem d'administrar a gent de caràcter irreductible, i esperant utopies que només ells veuen possibles. I els anys van passant… i ells sense adonar-se'n.

 

Volem que els nostres polítics no juguin amb la semàntica de les paraules, doncs on van dir o escriure una cosa immediatament ens diuen que no volien dir allò. Un parla de sobirania, un altre d'autodeterminació, un altre parla de independència, un altre de federalisme i altres d'estat propi però dins d'una monarquia! Veig que si arribem a votar en un referèndum, no sabrem pas el que votem! Jo no vull eufemismes, vull una pregunta clara i entenedora. I em sembla que el més clar és: Independència, sí o no! A primers d'any en una reunió dels partits catalans, CiU i ERC per buscar un consens de tots els partits, van permetre que del document de sobirania subscrit per aquests dos partits, el PSC, ICV i CUP que no estaven d'acord amb el redactat de dit document, van aconseguir que desaparegués l'expressió “Estat propi”. 

Em sembla que davant la manifestació de l'Onze de setembre ho deia ben clar: “Catalunya nou estat d'Europa”. Bé, tot i haver cedit CiU i ERC en aquesta demanda de l'oposició, ha passat quasi mig any i les discrepàncies entre ells per aquesta qüestió i altres que van sortint contínuament, segueixen com sempre. I els anys van passant…i ells sense adonar-se'n.  

 

Tots aquests volers, desitjos i malavinences al no solucionar-se, originen altres tardances ja que s'organitzen comissions i més comissions per a investigar i solucionar els problemes, i embolica que fa fort.

Això de no saber que volen els nostres polítics ja fa segles que dura, i és el segon pecat de la política: el desacord. Veiem com tots els partits, uns més i altres menys, tenen els seus problemes dins del mateix partit. Però ells no ho veuen així, doncs ens diuen que dins dels partits sempre hi han diferències. Jo els hi contestaria que els solucionessin abans d'anar al Parlament, ja que al meu entendre, allí s'ajunten les discrepàncies pròpies internes del partit amb les dels altres partits, amb els quals poques vegades hi estan d'acord. I tot plegat es perdre el temps per a no res. I els anys van passant…i ells sense adonar-se'n
I sobretot van passant, sense que s'adonin els polítics del temps històric actual que estem vivim. Ells a barallar-se per a distreure al personal i el demés són galindaines.

Desacord i tardança. Fins que no desapareguin aquestes dues xacres de la nostra classe política, ens haurem de preguntar que han fet aquests quaranta anys el nostres polítics, encara que molts de nosaltres, com deia Josep Pla. ja haurem passat avall, els nostres néts i potser els habitants d'aquest país d'aquí tres-cents anys encara s'estaran fent la mateixa pregunta.